18.8.07

Pere i el llop

Con la felicidad acontece igual que con la verdad; no se la tiene sinó que se está en ella.

Adorno. Minima Moralia

Si come la verité, la mensogne n'avoitqu'un visage, nous serions en meilleurs termes: car nous prendrionspour certain l'opossé de ce que diroit le menteur. Mais le reverse dela verité a cent mille figures, et un champ indefiny

Montaigne, citat per A. Espada a Raval

Disculpin l'exhibicionisme, però començaré per mostrar-los les entranyes. Veritat és objectivitat, correcta vinculació entre enunciat i realitat, el plou amb la pluja, i és així que el dubte sobre l'existència de la veritat no es pot desvincular del dubte sobre l'existència de món exterior. Suposadament, els idealistes perdien el temps en aquestes coses però fins i tot en ells la certesa en l'existència del món exterior actuava com a base del funcionament de la ment. Els principals argumets que es presenten en favor de la veritat són utilitaristes, i per tant són més clars en demostrar la conveniència de la veritat que la seva existència, però és fàcil entendre que no hi hagi ratolins que es diguin escèptics en presència d'un felí. Tampoc iraquians. Entenent que és impossible la vida d'un peix en un món sense aigua ja podriem acceptar l'existència de la veritat tenint en compte el seu caràcter d'imprescindible per la supervivència. Harry Frankfurt, professor de filosofia a la Universitat de Princeton, és autor del llibre Sobre la verdad, on defensa la seva utilitat pràctica i la seva existència com una qüestió de sentit comú. El nostre estimat professor Daniel Gamper exposava així els arguments de Frankfurt al Culturas de LV:

Su argumento es muy simple y cualquiera puede entenderlo. Yo mismo andaba cavilando sobre este asunto de camino a la óptica de un amigo en el Puente de Vallecas para que me hiciera mis primeras gafas de lectura, pues desde hacía unos meses las letras bailaban ante mis ojos, cuando caí en la cuenta de lo que dice Frankfurt. Cualquiera que se disponga a algo así tiene, cuando menos, una cosa clara: lo que quiere son unas gafas con las que vea verdaderamente mejor que sin gafas, con las que pueda leer las palabras que verdaderamente existen y no otras. Incluso un autor postmoderno que no quiera caer en una autocontradicción fatal deseará que las gafas que le receten para su vista cansada de leer paparruchas sean unas gafas verdaderamente útiles.

Resulta força clar veure que en la negació de la veritat ja hi trobem implícita l'acceptació i el reconeixement del seu valor. Només en un entorn on la veritat sigui reconeguda com a condició indispensable de la supervivència del dir, de la paraula i, conseqüentment, de la societat humana, pot resultar útil la mentida. Només en un entorn de confiança en la veritat els crits de Pere poden provocar l'alliçonador engany. Qualsevol parlar, qualsevol dir -fins i tot el dir mentida-, pressuposa l'existència de la veritat i és només així com pot sobreviure la mentida sense que això suposi el fi de tota possibilitat d'intercomunicació; només com a lleu trencament de la imprescindible convenció segons la qual -al dir- diem el que realment és. La necessitat que tenim de la veritat per sobreviure a un nou altre dia, tan nosaltres com la mentida, és una garantia molt més fiable que l'imperatiu categòric kantià de que aquesta no pugui esdevenir mai norma reguladora dels nostres processos cognitius i comunicatius. Simplement, fora de la veritat no hi ha existència possible.
.

2 comentaris:

Guillem Casas ha dit...

Aquests textos em descol·loquen Ferran, jeje. Em fas pensar massa, coi! Així doncs, si fora de la veritat no hi ha existència possible, la mentida no existeix? O només considerem veritat i existència com a realitat? Au, una reflexió de 2 de la matinada, les pitjors i més absurdes que puc arribar a fer i de les que demà segurament me'n faré el boig. Tu fes veure que és interessant i ja t'ho agrairé prou! Jeje!

Una abraçada i aviam quan podré tornar a sentir aquestes reflexions de viva veu! ;)

Guillem Casas ha dit...

Suposo que això de voler remarcar la mentida ve donat pel fet de que el què segueix no m'ha acabat de quedar clar, jeje:

Qualsevol parlar, qualsevol dir -fins i tot el dir mentida-, pressuposa l'existència de la veritat i és només així com pot sobreviure la mentida sense que això suposi el fi de tota possibilitat d'intercomunicació; només com a lleu trencament de la imprescindible convenció segons la qual -al dir- diem el que realment és. La necessitat que tenim de la veritat per sobreviure a un nou altre dia, tan nosaltres com la mentida, és una garantia molt més fiable que l'imperatiu categòric kantià de que aquesta no pugui esdevenir mai norma reguladora dels nostres processos cognitius i comunicatius.