29.8.07

Nacionalisme metafòric

Les metàfores les carrega el diable. A l'entrevista que diumenge publicava el diari Avui, l'expresident Pujol feia servir el símil del vaixell per criticar l'actual situació política catalana. El diable, no l'oblidin mai, cuina amb tres ingredients: un capità que marca el nord, una tripulació que el segueix i confiança plena en l'èxit. Fa temps vaig veure una pèssima pel·lícula del viatge de Colom on, barbuts, assedegats i famolens, quan el capità deia endavant, els tripulants optaven per la revolta. Evidentment amb èxit, però, quan ja tot apuntava guillotina, uns mosquits, voleiant al voltant dels llums d'oli, anunciaven la bona nova, la proximitat de la platja. Aquí la cosa és més o menys així, però a la nostra terra promesa ningú hi ha anunciat mosquits sinó que més aviat sembla que fugim i que ho fem precisament d'aquests molestos xuclasangs. Fa poc, en un comentari en aquesta web, se'm deia, retreia, recordava o corregia, que Hirsi Ali no parlava de forçar la llibertat sinó d'ensenyar el nord als musulmans. No és moment per respondre el comentari, però el principal problema d'aquesta bona voluntat alliberadora és la inexistència d'un nord definit. Acabar amb la idea d'una unidireccionalitat de la història finiquita també les il·lusions que el profeta pogués tenir de ser pioner. Crec que això hauria de ser suficient per acabar amb la fe de Carod-Rovira, aquella que tant segur el fa del veredicte del judici històric, perquè la independència és el el nostre destí. Preguem disculpin les molèsties, però m'acolloneix el mar obert i seguiré el trajecte en Renfe. Quan ja no hi ha trens que portin al paradís i els passatgers deixen de creure (ho vulga Déu) en la lluminosa inspiració del maquinista, aquests s'acostumen a conformar en arribar a la feina a l'hora. Treballar és el mal menor del desorientat; diria jo que per no morir de gana mentre dubtem. "Encara hi ha gent que lluita cada dia per fer possible el progrés col·lectiu del país", escribia Miquel Roca a LV. És cert que hi ha gent per tot, però més aviat diria que la majoria de la gent es limita a treballar fent possible el progrés col·lectiu del país. Progrés col·lectiu que és molt més que un simple efecte col·lateral de l'individual, perquè res els diferencia. En definitiva, no és que tinguem res en contra de la terra promesa, però l'estómac és un òrgan fastigosament pragmàtic i amb una enorme voluntat de protagonisme. Per això la tasca d'un nacionalisme que no es vulgui adob de jardí hauria de ser més modest en les seves aspiracions. La puntualitat i bon funcionament dels trens, per exemple. Perquè és il·lús i perillós pretendre la unió dels catalans en favor d'una causa comuna més enllà del mínim utilitarisme. Més que de concienciar la gent per un esforç, del que es tracta és sempre de fer-los la vida més fàcil i, ara jugo a la política partidista, perdó, convèncer que un millor autogovern allisa el camí de resolució de les nostres causes, múltiples i individuals. En fi, perdonin que els ho diga, però jo encara els trobe molt metafòrics.
.

2 comentaris:

LRDS ha dit...

Aviat farà un any de la formació del nou govern, i de les crítiques més insistents que se li han fet a Carod i a ERC és que abandonaven la reivindicació nacional per centrar-se en un govern gris de pura gestió. Quan en una entrevista trenca el silenci i parla d'independència resulta que no toca de peus a terra i que l'important és la gestió del dia a dia. Genial.

pelblocgros ha dit...

Els nacionalistes són els espanyols.
En Carod no els arriba a la sola de la sabata.