19.8.07

Emancipació islàmica. Contra la tolerància

Un petit error de lectura pot tenir conseqüències inimaginables. Sortia de la botiga i, amb les ànsies del drogadicte que es desentén no només del perill de tot el que l'envolta, llegia caminant i confiant cegament en la pietat dels conductors madrilenys. No he trigat en despertar d'aquest estúpid somni de la raó gràcies al clàxon d'un home que no estava disposat a malmetre el seu cotxe contra la meva trista persona. I és en aquest petit sobresalt que precedeix la mort o, en el seu defecte, el nou despertar a la sorollosa existència urbana, que m'he saltat a la manolete una conjunció del discurs d'Ayaan Hirsi Ali a la introducció de Yo Acuso. La frase quien da lástima y está sometido s'ha transformat en un quien da lástima está sometido sense que això semblés afectar el seu valor de veritat i aquest succés m'ha semblat fantàstic per entendre que a l'orígen d'aquest modern J'accuse hi ha, contradient el costum i les més comunes interpretacions, l'exigència d'alliberament dels acusats. Qui fa llàstima està sotmès, inevitablement, al protagonisme jerarquitzant del sensible. Els castellans utiltzen un verb que faig a mida de l'argument, el lastimar. El lastimar que vol dir fer mal i, en conseqüència, implica un sotmetre per la força. El salt és enorme i assumeixo el seu risc, però la idea em sembla impecable; qui fa llàstima està sotmès i és, per tant, víctima d'una injustícia. Aquest sentiment de culpa postcolonial, compartit per un gran nombre de bones gents europees i que els porta a sentir-se responsables de l'existència del mal o que, afectats per la incomoditat que inevitablement se succeeix al desgast del sofà per excés d'ús, prefereixen delegar la culpa de tota la misèria que els mostra la pantalla en els EUA, és en realitat la principal causa de la submissió. És una conseqüència inevitable de la lògica de la tolerància al exigir, per fer-se valer, l'existència d'un tolerant i un tolerat. Per això la fugida abstraccionista del multiculturalisme és d'una gran injustícia. Perquè sota el pretext d'una igualtat essencial entre els éssers humans es justifica la igualtat de totes les seves possibles manifestacions culturals caient així en un relativisme cultural inconscient d'incloure un monumental principi d'autodestrucció. No es pot extreure de la fonamental igualtat de l'home i la dona, per exemple, una igualació del valor de la legislació islàmica i el nostre sistema legal sense acceptar que això condemna la dona a una esclavitut de facto i sense remei. És el problema dels discursos polítics abstractes, la seva facilitat per caure en una buidor a la que no pot seguir una política igualment buida i que, un cop reomplerta de bitxets reals, acaba mostrant-nos com amagava una intolerable injustícia.
.