12.8.07

El senyor i les mosques

Sense igualtat no hi ha llibertat que no sigui la de la selva i no hauriem d'oblidar que la distància que separa la llibertat política i la salvatgia no és només geogràfica. És la mateixa que separa l'imperi de la llei del de la força i que només pot salvar un procés de legitimació. La llibertat, per tant, no només no és oposada a la igualtat sinó que troba en aquesta el seu fonament. I així, gairebé sense voler-ho, ens ho hem fet a sobre; la igualtat com a fonament. La idea ve de lluny i és de justícia situar les fonts. Quan el joc va començar només els homes que gaudien de fèrtils possessions (dones, esclaus i terres) eren poble (démos) i com a tal es governàven (kratos). Si la democràcia és el govern dels homes lliures és perquè només aquells que es podien alliberar de les principals preocupacions que la supervivència biològica imposa governaven. Alliberats de les cadenes del treball, en el seu esbarjo es troben confrontats a altres homes igualment alliberats. Aquí la igualtat, però no l'abracem encara sense recordar primer que són iguals perquè, a diferència d'una llar on la jerarquia és clara i cap home digne d'aquest nom es voldrà pioner de la seva destrucció, a la polis no hi ha autoritat apriorística que posi ordre i ningú es mostra predisposat a la submisió gratuïta. I així ens porten de la llibertat a la igualtat i es mostren i reconeixen com a iguals en tant que lliures. Però crec que aquests paios de la túnica sabran de què parlo si dic que el boomerang té per costum el retorn. Lliures també en tant que iguals, en tant que no dominats ni dominants en una polis on els homes juguen a ser -minúsculs- ciutadans. El primer que destrueixen els règims feixistes i els comunistes (perdonin el viciós pleonasme), és l'etimologia i, en conseqüència, no posaria mai nobles paraules en boca de tan distretes donotes. Però potser el problema no sigui la priorització de la igualtat sobre la llibertat sinó més aviat una qüestió d'incontinència. I tan els és apel·lar a la llibertat metafísica dels pobles com a la igualtat dels units en la misèria perquè tota paraula surt acompanyada del mateix tuf.
.

1 comentari:

Odalric ha dit...

L'igualtat és la gran excusa totalitària per anular l'individu.
Potser sí és una qüestió d'incontinència, que jo crec és més aviat d'afrodisíac.