17.8.07

Der Vater Fraga

El diari El País publicava diumenge una entrevista a Manuel Fraga on parlant de la Memòria històrica ens descobreix un inesperat punt d'acord amb el govern socialista. Afirma la inviolable sinonímia d'amnistia i oblit coincidint en la voluntat trepanadora, la d'intervenir en la memòria dels ciutadans atemptant no només contra uns determinats i essencialment discutibles principis democràtics o morals que afirmen que la història l'escriuen els historiadors i no els governs, sinó contra una elemental premisa psicològica que em cabreja com poques coses; la memòria no la controla ni la mare que la va parir. I l'interès de l'entrevista segueix en les qüestions de poder quan Don Manuel declara que "un país que va ser el primer a donar la volta al món no pot trencar-se". Hi ha una acceptació implícita de que pugui donar-se el cas, aquest terrible malson de tot espanyol d'ordre només alleugerit per la tranquilitat moral del saber que no ha de ser així. Yo las certezas morales las he necesitado siempre, diu poc després l'entrevistat, i no cal dir que aquesta és de les que cusen la seva identitat a l'imparable pas dels anys. Aquesta confusió entre els verbs poder i deure que amaga una recomanació preocupant per paternalista; "pots, però no ho facis", sortosament despullat del "si saps el que et convé" per l'implacable hecho biológico. Preocupant perquè si hi ha una cosa que ha de preocupar més als demòcrates que el Pare Estat són els pares de l'Estat i, malgrat coix -coses de la democràcia-, Fraga encara ho és. No només perquè se'n senti i se'n digui, sinó d'una manera gairebé biològica. És pare d'aquella transició que retorna amb la regularitat de l'all, d'aquesta Espanya filla de mil pares, malgrat encara no fóssin prous. I és en plena consciència d'aquesta paternialitat poc ortodoxa que reconeix la custodia compartida. Evidentment, no a qualsevol preu. No ens pot sorprendre que Fraga encara vulgui exercir de pare malgrat les seves limitacions, no hauriem d'oblidar que els cornuts tenen també el seu orgull, encara que sovint silenciós, i que al cap i a la fi un fill és sempre un fill, per lleig que sigui, per puta que resulti ser la mare o per car que surti.
.