14.8.07

Apologia de les Jerc

El meu amic tornava d'alguna cosa d'aquestes que les joventuts polítiques fan a l'estiu i m'explicava, amb aquell somriure de ragazzino la prima volta che, les intimitats més intímes de tot de gent que no conec però que mouen alguns fils en algunes seccions locals de les Jerc. Es veu que follen tan i tan i amb tothom i de totes les maneres i a tots els llocs i amb tots els etcs. No són els únics, evidentment, i l'Enric Vila va escriure fa uns dies una "crònica-homenatge a l'amic Carol" de la seva visita a l'escola d'estiu de la JNC on ho deixava força clar. Però també aquí Erc i els seus cadellets són un cas particular. Normalment considero que les joventuts polítiques són doble ració de males herbes i el mateix em passa amb els joves filòsofs. El meu problema és amb la joventut, no la suporto, és com allò que deia el genial Espada: ¿Habrá algún modo, futuro, de eludir la juventud? ¿Podríamos crecer, en eslalon, evitándola? ¿O habría, al menos, algún modo de callárnosla? Tant la filosofia com la política són coses de grans. I vaig més enllà del temps, són coses de grans perquè tan la filosofia com la política s'han de fonamentar en el "pensament adult" o "madur". No és així, evidentment, i Duran Lleida i Lou Marinoff es veu que venen els llibres a carretades, però així és com crec que hauria de ser. I per això crec que cal protegir la política de la xulesca immaduresa dels joves i els joves del pragmatisme que exigeix la política fins que puguin assumir el pes de la realitat sense convertir-se en uns autèntics fills de puta o, en el millor dels casos, en uns cínics al servei de la maquinària del partit. Però, com deia, crec hi ha excepcions i que les Jerc en són una. En aquests temps on ja no es diferencia entre suïcides i màrtirs i no queda gairebé ningú que no mori en favor d'una o altra causa, en aquest temps on els independentistes poden fer President de la Generalitat a Montilla sense que això desvetlli cap dels seus grans ideòlegs, aquest jovent, tot cor, testosterona i enyor d'un paradís que mai han conegut, representen malgré tout una petita llum d'esperança. En un partit que ha trobat en la sodomia passiva el camí de l'èxtasi polític, les Jerc poden encara mostrar-nos el camí recte perquè ells, com a mínim, sembla que saben què fer-ne dels excessos de testosterona.
.

1 comentari:

lola ha dit...

Chapeau! De dalt a baix. Confondre suïcides amb màrtirs i sonats amb profetes és una fita del cinisme i la hipocresia col.lectiva. Pleguem?

Lola