22.8.07

Amb Hirsi Ali contra Hirsi Ali

Existe la libertad, y también existe la voluntad; pero la libertad de querer no existe, porque una voluntad que pretenda la libertad absoluta se contradice y cae en el vacío.

Thomas Mann. Mario y el mago

En la suplicant demanda que Ayaan Hirsi Ali adreça a Occident, instant-lo a permetre un Voltaire per l'Islam, s'hi entreveu una bona dosi del paternalisme que tant li critica. La crida sembla respondre a una concepció de la història de caràcter linial, segons la qual totes les societats s'encaminen cap a un mateix model que, normalment, un cop secularitzat, s'assimila al model de la democràcia liberal. És la mateixa concepció que porta a Fukuyama a escriure sobre la Fi de la història i que sovint ha estat presentada com a excusa intel·lectual per defensar l'invasió de l'Irak. Who am I to blow against the wind? sembla dir-se el liberal convençut no només de la conveniència del procés sinó de la seva inevitabilitat. El problema pràctic d'aquesta concepció (a diferència d'aquella altramàxima finalista que diu que, "al final, tots morts") és la seva impossibilitat de ser demostrada. En el terreny ideològic sorprèn, en canvi, pel seu caràcter anti-liberal, ja que si una característica és fonamental en la llibertat i la seva teorització política és el seu caràcter d'instrínsecament imprevisible. També l'exemple d'Irak ens mostra aquí la feblesa de la idea de progrés, que troba en John Gray un dels seus més dignes crítics. Després de la invasió del país i de la suposada fi de la guerra, res garanteix que sigui una democràcia d'inspiració occidental la que substitueixi el règim de Sadam Hussein. De fet, el caràcter de prioritari que té la seguretat en la construcció d'un Estat confrontat a l'actual situació a l'Irak, fa pensar que la violència és un impediment més gran per la llibertat dels ciutadans que el que podia representar un règim com el del dictador iraquià. Fugint de determinismes històrics, per tant, hem de considerar que potser ni un Voltaire ni un procés d'Il·lustració siguin necessaris per l'emancipació dels musulmans. També els musulmans fan camí caminant. Si d'alguna cosa pot servir l'exemple d'Hirsi Ali (i em sembla evident que pot fer-ho) i que té també la seva rellevància mirant el conflicte d'Irak, és que la llibertat és un procés bàsicament individual, que es pot ajudar però no forçar i que no pot caure en paternalismes que, per molt il·lustrats que siguin, acaben determinant un camí a seguir convertint la llibertat en un peix que es mossega la cua.
.