30.7.07

Vosaltres us flagel·leu, ells es flagel·len

La curiosa paradoxa de l'antinacionalisme és que assumeixi com a propi l'error argumental en que pretesament fonamenta la seva posició reactiva; això és, el disoldre les fronteres que separen l'individu de la col·lectivitat. Per aquests que tant s'agraden jugant amb les càmeres de gas; és com si els jueus haguéssin legitimat el seu dret a la supervivència al·legant ser una raça superior. Amb aquestes són les joguines amb les que s'entretenia avui el senyor Trallero a LV. "Hemos hecho el ridículo", deia acceptant-se implícitament culpable i caient en la gran trampa nacionalista. Mirin, jo no hi era i jo no he sigut. Aquí és ben cert i és evident que algú s'ha de responsabilitzar de l'apagada. I és molt probable que aquest algú sigui algú amb tan poques llums com la Barcelona d'aquests dies. Però jo no he sigut i invoco la meva sagrada "innocència fins que es demostri el contrari". Sobre l'abnegada autocrítica de Trallero, el problema és que aquest prefix que assumim implícit en el nacionalista però que no acostuma a ser-hi en temporada de flagels, en l'antinacionalista apareix només de la maneta del massoca. Només quan els assalta la temptació d'acusar la mamma Catalunya de caure en pecat s'en diuen fills. Aquí una doble negació del nacionalisme que, sense servir de camí de retorn (com passa amb "no no A = A"), serveix, com a mínim, per assumir les berrugues d'A com a pròpies. El joc dialèctic és apassionant per incomprensible perquè, si no volem caure en el joc que els critiquem, no hauriem d'acceptar confondre l'antinacionalisme català amb d'autoodi. No és autoodi, per tant, però presentant-se sempre a files en temps de guerra els bufons amb pretensions intel·lectuals d'humorista alliberador de conciències s'acaben mostrant sempre amb el cul enlaire, enrojolit de tant donar-se gustet com els nostres estimats micos, que tantes divertides estones ens feien passar en les visites al zoo.

1 comentari:

Albert ha dit...

Vols dir que no és covardia reprimida d'aquell que no vol testar la seva dignitat per por a la impotència i planteja sistemàticament la justificació? Es a dir, solament juga sobre segur, sense arriscar. Les situacions de risc, de molt alt risc, de previsible derrota provoquen una profunda covardia ja interioritzada.
Es semblant a l'auto-odi però no és el mateix, creo jo. L'auto-odi és mou en uns àmbits més superficials i té cura, es reconeix ràpidament. Aquestes mancances són simbòliques. Per això neguen els símbols que necessiten. D'aquesta mancança fan identitat, i fins i tot una feina. El fet que tingui ressò es un indicatiu de com estem tots plegats.
Molts no imaginen, (s'ho han arribat a prohibir per no patir més), la possibilitat de la dignitat, d'un lloc al món, legitim i autònom, d'una cosmovisió, d'una cultura de futur amb passat, de la felicitat a fi de comptes.