3.7.07

Nacionalisme europeu

Una de les diferències entre la profecia i la medecina és la distància temporal que les separa dels fets. És simple, el diagnòstic indica la presència d'una malaltia mentre que el profeta anuncia una malaltia que encara no presenta símptomes. No sóc profeta. Però crec que hi ha símptomes d'un nacionalisme europeu. Purament reaccionari, com és essencial en tots els bons nacionalismes. El símptoma apuntava a Polònia i la seva posició en la negociació del tractat eurpoeu. LV no proposava, contrastant amb aquesta tendència que ténen els diaris a exercir de guies del bon govern, un correctiu tàctic. Era una estirada d'orelles, per poc patriotes. És aquella coneguda direccionalitat que porta del terrorisme cap al nacionalisme democràtic. No es pot ser patriota quan el que pretenem és crear Europa, venia a dir l'asceta en funcions de periodista. Però el missatge no li és exclusiu, sinó de què estariem aquí. És una màxima assumida, segons denuncia JPQ, pel propi govern espanyol que ha deixat en mans estrangeres la defensa dels seus interessos en mans d'una intervenció divina o, a falta de millor autoritat, polaca. I és en aquests moments quan retorna la noblesa europea, la pau terrenal, l'orígen de tot plegat, Hitler. Vaja, és en aquests moments quan toca recordar que no és el nacionalisme, la renuncia als interessos personals en favor d'una entitat superior i abstracta, el que ha portat la pau a Europa. No és el nacionalisme el que ha portat la pau al País Basc. Ni tampoc sembla que un nacionalisme a l'engròs sigui la panacea que hagi de portar pau i prosperitat arreu del planeta. Criticar la defensa dels interessos nacionals en la construcció europea no és perillós, no són aquestes plomes més poderoses que les espases, però de ben segur que és una mostra d'hipocresia moralista a preus poc europeus.
.