11.7.07

Magari non felice, ma sereno

Roberto Saviano és un dels pocs escriptors que pot dir, sense fer el ridícul o caure en la retòrica autofel·lativa, que es juga la vida a cada línia. Se la juga de l'única manera que la vida pot posar-se en joc; literalment. La publicació del seu primer llibre, Gomorra, definit com un viatge a l'interior de l'imperi econòmic i al somni de domini de la Camorra i narrat amb l'estil i l'excel·lència de les cròniques de Vila però en versió gore, l'ha convertit en víctima de les amenaces de mort dels seus personatges protagonistes, forçant l'Estat a vetllar per la seva seguretat garantint-li una escorta. Forçant-lo també a un exili "temporal", lluny del Nàpols que el va veure néixer i on molts el volen veure morir, forçant-lo fins i tot a renunciar a la pròpia familia, que li ha retirat la paraula. Paraula el valor de la qual, d'altra banda, queda clarament exposat en aquesta conversa entre pare i fill, anys enrera, quan el fill encara era fill i incapaç de distingir entre felicitat i serenitat.
Robbe', cos'è un uomo senza laurea e con la pistola?
Uno stronzo con la pistola.
Bravo. Cos'è un uomo con la laure e senza una pistola?
Uno strozno con la laurea...
Bravo. Cos'è un uomo con la laure e con la pistola?
Un uomo, papà!
Bravo, Robertino!
.
Traducció casolana:
Robbe', què és un home sense estudis i amb pistola?
Un imbècil amb pistola.
Bravo. Què és un home amb estudis i sense pistola?
Un imbècil amb estudis...
Bravo. Què és un home amb estudis i amb pistola?
Un home, papà!
Bravo, Robertino!

2 comentaris:

subal ha dit...

Potser sóc jo, que no l'he encarat bé, però trobo que és un llibre péssimament escrit. Reiteratiu, autocompassiu, avorrit. D'una fredor impostada. Em tmeo que m'he deixat endur pel màrqueting editorial dels grans grups editorials.

ja li dic, potser sóc jo, que no l'he encarat bé.

ferrancab ha dit...

Senyor Subal, potser sóc jo...
He comès un error, i he de reconèixer que en part n'era conscient, de jutjar de manera suposadament objectiva la lectura d'un llibre amb una important càrrega subjectiva per mi. Parlo del llibre com a objecte, que tant pot servir per llegir-lo com per anivellar taules desequilibrades, però també del seu contingut, per amistats napolitanes i altres variants. Dit això, és probable que sigui jo, que vegi el llibre amb els bons ulls amb els que miro el nostre entorn afectiu. Potser sóc jo... però reconeixent les trampes he de dir que de debò em sembla un bon llibre i m'agrada molt com està escrit.
Salut, mestre Subal!