16.7.07

La veritat no és democràtica

Certs arguments, que podriem qualificar de bonisites i no precisament pel fet de no ser arguments de l’agrat de la senyora Rahola, defensen una infalibilitat moral del sistema democràtic per dues vies. La primera és que el poble no s’equivoca mai i que tria sempre un bé que, en certa mesura, és anterior a la seva tria. Segons aquesta visió, el bé preexistent seria simplement reconegut per la majoria. La segona via és que el bé no és més que el resultat de la tria del poble i que, per tant, les majories no es conformen amb reconèixer el bé sinó que el creen. Ambdues concepcions parteixen de l’estrany dogma de que el poble no s’equivoca. La relació d’aquesta creença amb la política tendeix a oblidar que, com a molt, la veritat serveix a la política com l’adob de les opinions. Malgrat les sospites de Nietzsche de que en el futuro la verdad no la iba a decidir el análisis lógico, científico, racional o simplemente sensato, sino una potencia que comenzaba a formarse: la opinión pública, l’accés a la condició de jutge segueix sent restringit i la revista Science no sotmet a votació popular els seus articles abans de ser publicats. Encara hi ha límits que separen la veritat de l’esfera d’influència del seu públic.
.

“[Que Bush soit à l’origine des attentats du 11 setembre 2001] Je pense que c’est possible. Je le pense d’autant plus que je sais que les sites que parlent de ce problème sont des dites qui ont le plus haut taux de visites (...) Je me dis que cette exprension de la masse et du peuple ne peut pas être sans aucune verité”

Christine Boutin

La mentida és obvia i no es limita al simple posar la ciència al servei de l’opinió pública, al no dubtar que el poble pugui expressar-se en fals. La mentida va del possible al real amb l’únic suport d'uns tafaners internautes. L’autèntica perversió del valor de la democràcia que això suposa s'evidencia en la condició d'electors silenciosos a la que es condemna als internatues per la seva pròpia naturalesa virtual. Una diferència hi ha amb la democràcia orgànica; aquí el silenci no només és possible sinó inevitable i, a més, conta sempre com a assentiment.
.

6 comentaris:

pelblocgros ha dit...

Que fort! Aquesta senyora és ministra?

I que consti que no comparteixo el teu optimisme sobre la "veritat".

ferrancab ha dit...

Home! Doncs crida! Si no comparteixes el meu optimisme (jo no diria tant, tampoc) sobre la veritat m'encantaria (i no ho dic irònicament) un comentari crític. Això ho dic perquè em temo que aquest blog, com gairebé tots, de fet, no és més que un monòleg que només llegeixen els que estàn disposats a aplaudir i ho lamento profundament perquè per cantar sol ja tinc la dutxa.

Moltes gràcies pel comentari, as usual. I de debò, si no t'agrada o no ho comparteixes, crida i defeca. Sempre seràs ben rebut!

Salut!

Tals ha dit...

Però creus que realment la veritat existeix? simple curiositat eh, que a mi m'agrada més allò del perspectivisme d'Ortega o la recerca del sentit de Nietzsche.

rA ha dit...

Miro sovint el teu blog, pero no tan sovint t'entenc. Quan t'entenc, hi estic d'acord. Quan no t'entenc, no faig l'esforc, de posar el comentari.

Aquest post l'entenc i hi estic totalment d'acord. No perdria ni un minut discutint amb qui no hi estigues.

pelblocgros ha dit...

Aviam, m'ho hauria de pensar més (i potser aprendre'm el que diu la Tals de Nietzsche i Ortega) però resumit ve a ser això:
Que jo sàpiga, cap de les maneres que tenim de conèixer la realitat ens dóna res més que aproximacions a la veritat. La ciència, per exemple, forneix teories que acceptem provisionalment com a certes (i clarament són coneixement de confiança) però no són "veritat" com es comprova quan són substituides per teories més acurades. I sobre fets com l'atemptat de les torres bessones que discutia la ministra francesa, tot el que tenim són testimonis i declaracions del personal, en els que podem tenir certa confiança (jo m'ho crec, que ho van fer gent lligada a Al-Qaida) però "la veritat" és alguna cosa més forta que "allò que jo em crec". I si vas a buscar, motius per al dubte sempre en trobes.
(I qui sap si la veritat, suposant que existeixi, es pot explicar en un llenguatge natural de forma més que aproximada)

ferrancab ha dit...

Bé, crec que l'existència de la veritat és requisit imprescindible d'aquest procés d'aproximació que vinculem a la ciència. Amb tota la prudència del món diria que, com canta en Llach, és com l'estel que hi ha al fons del camí.