25.7.07

Doom and Gloom

Al metro de Madrid hi he vist coses que mai hagués imaginat. He vist un cec mirant lascivament l’escot tatuat d’una conilleta play-boy. He vist un home a l’atur acceptant com a almoina una llauna de tonyina i he vist aquest mateix home a l'atur agraïnt sincerament una caritat que fins ara només havia vist rebuda amb insults. Però el millor que he vist és com la llibertat i el llibertinatge es confonen més enllà dels discursos dels dretans de caricatura. He vist telèfons mòbils que han convertit els auriculars en objectes de museu, telèfon que porten incorporats altaveus capaços de convertir en còmplices d’atemptat contra la salud pública secció otorinolaringologia tots i cadascú dels usuaris del vagó. Els intents de recolocació laboral, que pretenien oferir als damnificats de l'imparable progrés tecnològic feines en l’àmbit de la protecció timpànica han fracassat rotundament. Ja no serveixen ni tan sols per fer de "segurates", i no crec que es pugui caure més baix en el mercat laboral. La preocupació que es deriva d’aquestes sorprenents visions només s'explica per l’estranya tendència que té la meva ciutat a canviar quan jo no hi sóc. La primera evidència d’aquest paper de renovador que jugo amb els meus viatges i que em situa al costat del Cobi com a mascota dels grans progressos de la meva estimada urbs va ser tornant del meu primer viatge als EEUU. L’impacte que la descoberta dels parcs infantils va causar en el meu microcosmos mental (en aquelles èpoques ja fràgil i precari, segons diuen) va ser ràpidament considerada pels nostres empresaris que, coincidint amb el meu retorn, van omplir Barcelona de Happy i Chiki Parks. La segona vegada, i amb aquesta donarem el capítol d’exemples per finiquitat, va ser al tornar de Turquía, bojament enamorat dels Kebab. Mai fins aleshores havia tastat aquesta exquisita menja i, al tornar, Barcelona s’havia adaptat als meus nous gustos culinaris (cal dir que amb un èxit més que discutible) i les Rambles presentaven una impressionant oferta de locals ronyosos on serveixen carn freda dins de panets rodons. Aparença de Kebab, evidència de canvi i progrés d’una ciutat cosmopolita com la que més. En una ciutat on no hi brilla més llum que la del sol se’m fa difícil imaginar que els cecs girin la mirada al creuar-se amb Miss Silicona, però em temo que una ciutat capaç de presentar el disseny com a sublimació artística el ple municipal al complet viatgi en comitiva a rebre la moda dels telèfons de diumenger de platja. No estic segur que la comitiva sigui capaç d’esperar el meu retorn.