23.7.07

Com antropòlegs de mirall

Una de les particularitats de la filosofia que posa de manifest l'entrevista a Luc Ferry publicada al Magazine de La Vanguardia és que és molt més difícil i inadequat parlar en nom de la filosofia que de la ciència. Malgrat la provisionalitat sigui indestriable del raonament científic, el físic sempre pot apelar a la física per explicar la caiguda de la poma. La filosofia, en canvi, és coixa en disciplina. Hi ha, així, una diferència de pretensió entre l'entrevistador i l'entrevistat. Quan es pregunta a la filosofia només respòn el professional, l'així dit filòsof. Si l'entrevistat jugués, com feia el professor B., a presentar-se com l'encarnació de la disciplina filosòfica, del pensament disciplinat, adoptaria una posició semblant a la de l'antropòleg de mirall. Això és; definir la humanitat o la societat absolutitzant els seus vicis, defectes, color de cabells i costums diversos. Així dirà que els homes de la Catalunya del s.XXI beuen dues Coca-coles al dia, es declaren ateus i porten ulleres. Un plantejament evidentment estúpid que invalidaria qualsevol pretensió d'autoritat de la resposta. Aquí la gràcia de les entrevistes a filòsofs i de la impossibilitat d'entrevistar la filosofia. Quan el filòsof respòn perd la seva condició, el seu valor afegit que el fa digne de ser entrevistat. I la gràcia d'aquesta actitut és que els nostres professionals acostumen a semblar els únics que se senten capaços de respondre les preguntes que ells mateixos es plantegen des de la més absoluta soledat. Onanisme d'un verb que, seguint aquella originària formulació, es fa carn.