26.6.07

Política i veritat

A l'article de Rosa Montero hi afegeixo una conclusió. Dictadura i mentida no són sinònims. De la mateixa manera que una democràcia pot sobreviure i sobreviu submergida en la mentida o, més sovint, en el Bullshit, autèntic llenguatge de la política de masses. Però deixant de banda el fascinant món del missatge buit, és manifesta la capacitat de la mentida per facilitar l'ascensió política dels seus actors amb voluntat de protagonistes. I l'altra gran idea de Montero, la del passotisme còmplice de l'elector i veí d'una dona maltractada. Res a veure, però, amb l'escepticisme i molt, en canvi, amb el seu oposat, el passotisme i la comoditat proustiana d'una Madamme Verdurin sucant el croissant a la rereguarda de la guerra. L'escepticisme és un posicionament de trinxera, res a veure amb la melositat d'un genuí francès de boulangerie i res més difícil, por consiguiente, que fer còmplice a un escèptic. D'aquí la importància de distingir i fer manifesta la diferència entre el mentider i l'escèptic de cara al diagnòstic polític o la campanya electoral, el que arribi primer. I la conveniència d'esclarir l'estranya relació que mantenen política i veritat. Una política que no és més que lluita de diferents amb una veritat que, en tant que veritable, només pot ser una. Sobre la política de partit i la persecució del català, per exemple. Entenc que no és costum, que resulta gairebé inconvenient, però caldria una definicó de persecució sobre la que poder distingir el ver i el fals. I després contruir noves realitats, fer política més enllà i mai més ençà de la veritat. La veritat com a diagnòstic, poca cosa, però fonamental per tractar fins i tot un refredat.
.

1 comentari:

Pedro ha dit...

Ets un abusananos!