5.6.07

Legitimitat. De Dante a John Gray (II)

Amb una argumentació d'un pes gairebé electrònic, Dante defensa la legitimitat de l'Imperi Romà fonamentada en Déu. Si ahir repetiem allò de que, per activa o per passiva i deixant de banda les nostres preferències etimològiques, la legitimitat dels governs moderns s'entén sempre des d'una òptica de reconeixement individual, deriva sempre de la voluntat dels ciutadans, la oposició amb el plantejament de Dante sembla evident. El coneixement, probablement l'únic que cal exigir a l'ascensorista, de que no és el mateix pujar que baixar, serveix també pel procés legitimador del poder polític. Però malgrat l'argumentació dantesca es presenta amb una autoritat negligible, no ens podem estar de comentar un dels silogismes que resulten de la seva deshidratació.
El imperio Romano, para su perfeccionamiento, fue ayudado por milagros; luego, Dios lo quiso; por consiguiente, fue y es legítimo.
.
Dante. De la monarquía
Espero que em perdonin, però no són hores per parlar de miracles. Sense (voluntat de) traïr el fil de Dant, assimilaré els miracles a les armes. Si l'Imperi Romà es va imposar va ser amb victòries armades, victòries on precisament Dant hi veu la voluntat divina, talment com Schopenhauer trobava la seva ja no només sota les pedres sinó al seu interior. Si l'Imperi guanyava batalles és perquè Déu o volia, i si Déu ho volia l'Imperi és legítim. La legitimitat del més fort, sigui per obra divina o de la balística moderna, és fonamental tan en Dante com en John Gray. Altre cop les putes paraules surten a jugar, però quan John Gray defensa la legitimitat del règim capaç de sobreviure als súbdits opositors ho fa seguint la dantesca i selvàtica llei del més fort. El pragmatisme ocupacional de Gray sobrepassa els propòsits de Dant de fonamentar una defensa de l'Imperi únic i això té les seves conseqüències lògiques i polítiques. Si només hi ha un Imperi i mentre sobrevisqui, per amor a la realitat, serà legítim, no hi ha problemes comparatius i la legitimitat es mantindrà unida com fan els bons Estats. Però quan s'imposa el realisme polític i les legitimitats es delimiten cartogràficament, la comparació, com en els vestuaris, resulta inevitable. La igual legitimitat que s'hauria de derivar del principi de supervivència que defensa Gray, més enllà d'una reducció de la política internacional i la geoestraègia mundial a un joc d'equilibris hobbessians deslliurat de tot mesianisme expansionista de diverses naturaleses exculpatòries que no em sembla del tot desencertada, aquesta igual legitimitat que es mostra amb insultant evidència al mapamundi, dèiem, deixa fora de joc qualsevol bellesa que l'art de la guerra pugués encara conservar, com la defensa dels principis democràtics o els drets humans. Diguin-me romàntic, però trobaré a faltar un món millor. Com deia qui sap qui; el futur ja no és el que era.
.