6.6.07

El que de grotesc hi ha en les ideologies

Además, aunque el compromiso práctico de Martha no había sido nunca tan fuerte como en los años negros -la mayoría de las redes de Resistencia en las que militaba eran rojas-, sus convicciones se habían desinflado bastante, dados los innumerables casos en los que el dogmatismo bolchevique había provocado desastres que una pizca de sentido común habría evitado.
Alis contaba la edificante historia de los refugiados llegados de Alemania y de Austria, judíos y comunistas. Encerrados a principios de 1940 en un "campo de reagrupamiento" por las autoridades francesas, privados de libertad, aprovechaban el derecho a reunirse y discutían hasta perder el aliento sobre el sentido de su compromiso en caso de la invasión nazi. Aquella gente no ignoraba la suerte que les reservarían los esbirros de Hitler, de los que acababan de escapar. Lo sabían todo de persecuciones, de campos de concentración, de la multiplicación de las Noches de los Cristales Rotos y del destino reservado a sus familias, que se habían quedado en el país. Debían escoger, pues, con conocimiento de causa, ya fuera combatir del lado de franceses e ingleses, u oponerse al "imperialismo occidental" respetando el Pacto germano-soviético a las órdenes de Stalin. Votaron y se escindieron: el 50 por ciento decidió resistir y el 50 por ciento optó por Stalin, la lucha de clases, la fidelidad doctrinal, ¡es decir, por el suicidio! Lo grotesco de la división salta a la vista.
.
André Glucksmann. Una rabieta infantil
La grotesca paradoxa és que sigui precisament el comunisme el protagonista d'aquest exemple d'alienació. I fins i tot que la ideologia comunista serveixi per finiquitar el materialisme biogràfic. Però més enllà de les peripècies dels Glucksmann, i més enllà del comunisme, el grotesc és que les conseqüències de la humana condició puguin arribar a ser contraries a la pròpia humanitat, no ja com a abstracció, sinó com a simple individualització dels ingredients que ens componen. Quan Gómez Pin escriu que l'home és l'únic animal capaç de patir per raó de les seves idees queda potser massa curt. L'home és l'únic animal capaça de morir en la defensa de les seves idees. En paraules de Philip Roth; això no era pas follar-se la secretària al terra de l'oficina. Era la pura supremacia del seu primitivisme per sobre del seu instint per sobreviure, en si mateix una força a tenir en compte. I el curiós del cas és que, a mida que avança en el seu trajecte vital i l'home es va fent home, més proper es troba dels perills d'aquesta alienació ideològica. A tall d'anècdota, en els moments d'euforia col·lectiva que van seguir a la victòria del Barça a la Lliga l'any passat, una nena petita, degudament uniformada, plorava entre tanta joia i cridava al seu pare que tenia son i que volia tornar a casa a dormir. Situació davant la qual el pare, girant-se cap a la petita, li digué: "El Barça guanya la Lliga i tu tens son?" amb la continguda dosi de molèstia, pròpia d'aquell que se sap recolzat per la lògica i a qui s'exigeixen explicacions. En paraules de Philip Roth; això no era pas follar-se la secretària al terra de l'oficina. Era la pura supremacia del seu primitivisme per sobre del seu instint per sobreviure, en si mateix una força a tenir en compte.
.

2 comentaris:

Odalric ha dit...

Excel·lent exemple.

L'ideologia "supera" l'individu i per això sempre és totalitària.

bacus ha dit...

els dogmes són les seves cadenes i podríem afegir rectificar és de savis.