20.5.07

Sobre la mentida

Sobre la verdad és un llibret de tapes dures, de 125 minúscules pàgines, ideal per portar a la butxaca de l'americana perquè no pesa gaire. És un llibre que fa companyia però que a diferència del gos no molesta. Entre les seves grandeses hi destaca una defensa utilitarista de la veritat. És important que els números dels arquitectes no menteixin si volem que els nostres besnéts vegin acabada la Sagrada Familia. I anat cap a un utilitarisme més bàsic encara, per poder sobreviure en societat cal alguna valoració de la veritat. Una de les grandeses del llibre són les poques cites que hi ha. I amb això no vull dir que és bo que hi hagi poques cites sinó que les poques cites que hi ha són més bones que l'acompanyament. Parla Montaigne, per exemple, sobre aquesta imprescindible valoració de la veritat: Al realizarse nuestro entendimiento únicamente por la palabra, aquel que la falsea traiciona la relación pública. Si la mentida té algún lloc és pel simple fet de que valorem la veritat. I si aquesta valoració no evita l'existència de la mentida, i davant l'evidència de que la mentida no pot matar una societat, el problema serà saber quanta mentida estem disposats a suportar. Aquí una altra cita, el sonet 138 de Shakespeare, que em diu molt més com més allunyat es manté del seu context original.
.
En la traducció de Machado citada al llibre:

Cuando mi amor jura que es todo lealtad
la creo, aunque sé que me engaña,
para que pueda pensar que soy un joven indocto
desconocedor de las falsas sutilezas del mundo.
Así, vanamente creyendo que me cree joven,
aunque sabe que mis mejores días han pasado,
simplemente doy crédito a su lengua falaz:
por ambos lados así suprimimos la simple verdad.
Pero ¿por qué no dice ella que es infiel?
¿Y por qué no digo yo que soy viejo?
Ay, el mejor hábito del amor es confiar en las apariencias,
y la edad, en el amor, no ama que le cuenten los años.
Así pues, yo miento con ella, y ella conmigo,
y en nuestras faltas con mentiras nos halagamos
En la versió original de Shakespeare:
When my love swears that she is made of truth
I do believe her, though I know she lies,
That she might think me some untutored youth,
Unlearned in the world’s false subtleties.
Thus vainly thinking that she thinks me young,
Although she knows my days are past the best,
Simply I credit her false-speaking tongue;
On both sides thus is simple truth suppressed.
But wherefore says she not she is unjust?
And wherefore says not I that I am old?
O, love’s best habit is in seeming trust,
And age in love loves not to have years told.
Therefore I lie with her, and she with me,
And in our faults by lies we flattered be.