16.5.07

Relativisme i contingència

Quan des de posicions religioses es carrega contra el relativisme moral, aquesta crítica s'acostuma a extendre fins més enllà de les fronteres del propi relativisme per abarcar tot posicionament ètic que no es fonamenti en uns valors que escapin a la contingència i a la possibilitat del qüestionament. La confusió entre relatiu i contigent que és implícita en aquesta batalla segurament es degui al fet que és precisament en la perennitat de les lleis on fonamenta el valor de la seva ètica. També en l'eternitat de les idees platòniques es posa de manifest aquest posicionament que el porta a suggerir que si uno nace en una democracia es probable que sea un relativista. Son cosas que corren parejas. I també en una ètica aparentment secularitzada com la kantiana, l'imperatiu categòric és encara un principi inamobible, inqüestionable. Si bé Kant pretenia baixar la llei moral del regne dels cels, mai va considerar acabar el viatge que amb tanta dedicació estava desenvolupant i va deixar el fonament de la moral flotant entre el cel i la terra, entre Déu i els homes, en un espai que Schopenhauer va rebutjar per inexistent. Només Déu o els homes valen com a legisladors morals. De ser Déu el legislador, tot principi és inqüestionable perquè quan els grans parlen els petits han de callar i escoltar, quan legislen els homes les lleis són inevitablement contingents. I aquí és on entra en joc la confusió entre contingència i relativisme. Si la legislació divina no pot ser relativitzada en consideració a la seva naturalesa incontingent, la moral d'orígen humà, la moral derivada dels costums, es veu com la porta d'entrada al relativisme. Després de que Nietzsche anunciés la mort de Déu, Sartre accepta el repte que el cadàver planteja en el camp de la moral fins les últimes conseqüències i diu: Dostoïevski avait écrit: "Si Dieu n'existait pas, tout serait permis". C'est là le point de départ de l'existentialisme. En effet, tout est permis si Dieu n'existe pas, et par conséquent l'homme est délaissé, parce qu'il ne trouve ni en lui, ni hors de lui une possibilité de s'accrocher. Il ne trouve d'abord pas d'excuses. Efectivament, si Déu no existeix, si Déu ha mort, tot està permès, el que no vol dir que tot tingui el mateix valor moral. D'aquí la importància de no confondre el contingent amb el relatiu. Si Déu ha mort, la moral és contigent, però mai relativa. L'error no és, malgrat tot, exclusiu dels crítics religiosos. Fins i tot aquells que amb més entusiasme intenten oposar-se al dogmatisme de qualsevol esglesia cauen en la trampa i així, per exemple, de la mateixa manera que alguns liberals accepten carregar amb el pes de la dreta sense que propiament els correspongui, en el seu tractat radicalment antidogmàtic -Di nessuna chiesa- Giulio Giorello anuncia una suposada defensa del relativisme sense que la seva guerra sigui, en definitiva, més que una sincera aposta pel valor de la contingència. Una bona demostració de com la contingència de la ètica no implica la igual valoració de tots els seus principis o actes derivats (relativisme) la trobem en l'ètica discursiva de Habermas, on els principis ètics deriven de la discusió i on, per tant, el seu caràcter contingent és evident, sense que això els privi de validesa universal perquè és precisament aquesta discusió, el posar en joc aquesta capacitat que ens és comuna i ens defineix com a éssers humans, la que ens permet trencar els llaços del particulturalisme cultural per enfrontar-nos amb una ètica d'abast universal. És per això que per criticar el relativisme moral hauriem de parlar de valors universalitzables enlloc d'inexistents valors universals.
.

3 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

No acabo de veure clara la diferència que planteges entre contingent i relatiu, encara que crec entendre que vols dir. Contingent (de "contingere") és el que pot esdevenir o no, és a dir, el possible. Relatiu és allò que té una relació amb alguna altra cosa. Si un esdeveniment "x" depèn d'un altre "y", és aquesta dependència el que fa que "x" sigui contingent o relatiu.
Per altra part, jo sí que crec que hi ha valors universals, per exemple -categòricament- la salut i/o -hipotèticament -la necessitat de sentir-se orientat cap al que és millor per un mateix.

pelblocgros ha dit...

A vegades no t'entenc, però avui em penso que he après alguna cosa. Encara no sé ben bé què...
Gràcies.

ferrancab ha dit...

Bé, crec que dec una disculpa per la poca claredat de la meva exposició.
La diferència que plantejo entre relatiu i contingent és considerant que relatiu implica un igual valor. Si tota llei o acte moral és contingent, el relativisme extreu d'aquesta contingència que tota llei o acte és moralment equivalent. O sigui, acceptant que tot el que és pot ser d'una altra manera a com és, conclou que tot el que "és" és igualment bo.
Respecte els valors universals, tens tota la raó. El que passa és que aquests valors no són valors pròpiament ètics en el sentit que no sorgeixen de la nostra interacció amb els demés ni la "regulen".
Moltes gràcies