12.5.07

Reconeixement (II)

En una societat sense Hitler, el judaïsme no és encara equiparable als ulls blaus en la seva significació política. Amb Hitler moren, certament, les limitacions d'expressió de la voluntat, però aquesta voluntat segueix sense ser impune, arrossega una càrrega col·lectiva. La possibilitat de participació política de les dones, per exemple, no és condició suficient per assegurar que aquesta s'exerceixi de fet i aquí es mostra la importància de les càrregues de la voluntat. No hi ha impediment legal ni genètic per la participació de les dones o els jueus en la vida política, i hi ha dones i jueus que participen en la vida política parlamentària, però al nostre Parlament els homes encara gaudeixen d'una majoria que no es correspon a l'equilibri percentual que trobem als afores de les seves portes. L'aposta per la paritat, que es presenta precisament per paliar aquesta descompensació i que, a efectes pràctics, el que garanteix és que les dones interessades en fer carrera política ho tinguin més fàcil que els homes per falta de competència, l'aposta per la partitat, dèiem, obvia precisament el pes de la voluntat. Que en democràcia participa qui vol i que, per tant, en una democràcia representativa només hi és directament representat qui hi ha volgut ser representat. D'aquí la importància de les càrregues de la voluntat. En les seves versions de gènere, per exemple, i en la idea, ja silenciada, de que la política segueix sent majoritariament cosa d'homes de manera semblant a com els jocs de cuinetes els anuncien les nenes per seduir les nenes. No pretén ser un exercici de xarlatanisme psiquiàtric, ho refermen les conegudes dificultats d'omplir les llistes electorals amb un 50% de presència femenina. I aquí cal recuperar el caràcter canviant de la consciència col·lectiva i els seus efectes en la voluntat individual, efectes que han portat a alguns negres dels EUA fins l'americana i la corbata i a altres fins al rap. De la mateixa manera que la permanència del la maté porqué era mia no amaga que una de les màximes de l'imaginari col·lectiu feminista, el ¿por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, ja no faci referència exclusiva als homes. De la mateixa manera que han deixat d'avergonyir-se de ser totes unes putes, el dia és proper on el Parlament els sembli digne de la seva presència.
.