26.5.07

Parla l'iPod

Aquesta fantàstica cançó sona a l'iPod. Sitting on a sofa on a Sunday afternoon/ Going to the candidates debate/ Laugh about it, shout about it, when you've got to choose/ Every way you look at this you lose. Torno a dir que jo tinc les meves simpaties i que així, per un exercici expansiu excessivament generós, n'hi ha alguns a qui dic els meus. El pes de la fórmula és, deuen saber-ho ja, molt més del que estic disposat a suportar, però la deixo perquè només així s'entén el poc interès que tinc en la festa de la democràcia de demà. Poc més que la sardana, que també se suposa que és la nostra. I hi ha una reflexió molt bèstia al voltant de la sardana. Sempre m'ha semblat un poc ridícula, encara que sigui la nostra. I amb els meus passa una mica el mateix. No en farem cap drama perquè aquesta expansió al pluralisme sectari té també viatge de tornada. Això d'estimar-se a un mateix, per exemple i havent recuperat la individualitat perduda pel trajecte, és incondicional. Pocs són els que es tallen les venes després de fer el ridícul, i mai he cregut que de la suma d'errors en pugui resultar un encert. Més ridícul que el ridícul seria aquell que, a sobre, es talla les venes enlloc de deixar-se-les llargues. Fins i tot en política, al final sempre es tracta del mateix; sobreviure a la càrrega les simpaties adquirides.
.