11.5.07

No morir de gana

Les càrregues del diable són càrregues morals, segurament no cal dir-ho però aquí quedi. D'aquí que el marica i l'homosexual puguin ser la mateixa persona però difícilment el mateix personatge talment com passava amb la liberalització i la privatització, llibertat i caca només són sinònims en alguns contes. I realment no sé quan ho són, ni sé quines reformes calen per tal que els estudiants de la universitat pública d'aquest país no haguem d'entrar a classe per la porta dels esquirols, però crec que calen. Que l'anomenat procés de Bologna sigui encara una incògnita pels estudiants és un dels fonaments d'aquesta creença. No només perquè aquesta massa de joves que baixen als ferrocarrils com ordes de bàrbars siguin, en tant que bàrbars, incapaços d'explicar-se per molt megàfon que vehiculi els seus brams. Imatge, per cert, de gran interès per analitzar el progrés tècnic i la seva relació amb algun tipus de progrés moral. El que em preocupa no és tan el desconeixement, el tràgic és que el que desconeixem sigui causa de les nostres ires. I d'aquí la meva crítica a la càrrega moral del privatitzar. Cal dir que tot i que sóc més partidari de treure les putes del camp de la moral que del Camp Nou, és hipòcrita creure que aquest posicionament és moralment neutre. L'aposta moral hi és clarament present amb la llibertat com a condicional fonamental. Però tot i això hi ha una disminució important de la càrrega moral que les transaccions econòmiques han de suportar. El preu dels tomàquets, per exemple, és de ben segur amoral però de cap manera inmoral. I del roig fruit a l'espectacle de part del món universitari hi ha el temps just d'agafar embranzida. La càrrega moral, a més del principi liberal que acompanya les prostitutes i el preu del nostrat pa amb tomàquet, és la garantia d'aquest principi, la garantia de les seves condicions de possibilitat, el fonamental i metafòric no morir de gana.
.