8.5.07

Ni ho entenc ni m'ho explico

El meu admirat Gabilondo, sóc tot ironia, escribia avui a La Vanguardia un altre article per filòsofs. Aquests articles els firmen sempre els professionals del pensament i ténen el do de ser incomprensibles per el gruix de la població i una gran majoria dels seus colegues. En aquestes exhibicions de professionalitat hi ha sempre un desplaçament de la comprensibilitat. Hi ha idees difícils d'explicar i hi ha escriptors que gaudeixen fent difícil allò que és sencill. No estic segur d'escapar-me d'aquesta crítica, però aquí queda. D'altra banda sempre he tingut por d'esdevenir una caricatura de mi mateix, i crec que ho estic aconseguint. Sigui causa o efecte de les seves ocupacions professionals, Gabilondo és pur artifici lingüístic. Sigui culpa meva o seva, em resulta incomprensible. Però entre les lletres que ocupen l'espai on normalment hi trobem un article he descobert una curiosa afirmació que, així de lluny i sense voler-m'hi jugar massa calers, sembla que respòn a una estructuració que em resulta familiar. Hay, en todo caso, quienes viven con tal dignidad su enfermedad que nos hacen ver hasta qué punto estamos poco sanos quienes, como Montaigne señala, pertenecemos a una sociedad enferma, incapaz para la amistad y la comunicación. No veig condicional per enlloc, així que consideraré aquesta frase com una afirmació i com a tal la contradiré. El que ara diré hauria d'encapçalar els articles del senyor rector, però el primer que cal fer és baixar dels núvols de la metafísica. Una societat malalta no crec que pugui ser res més que una societat d'homes malalts i una societat incapacitada per l'amistat i la comunicació hauria de ser una societat d'homes incapacitats per l'amistat i la comunicació. Les conseqüències d'aquesta qüestionable baixada són evidents. Si el senyor Gabilondo té amics, la cosa ja no és tan greu. Jo tinc amics i tu, estimat lector, suposo que també. M'exigiria no ser personalista, però és anar massa lluny quan estem intenant parlar de sentiments personals. Però juguem a la imparcialitat i fem veure que el rodamón, l'home solitari per excel·lència, ens observa com feien els antics periodistes, en silenci i amb la llibreteta a la mà. Si jugo a ser jo no sé com explicar-te, estimat lector. Si no és per entregada amistat o com en el paper de receptor amb dret a rèplica en un procés comunicatiu, no t'explico, no m'ho explico.
.