13.5.07

L'alcalde Sarkozy

La presència de Sarkozy a les eleccions municipals explica el perquè d'aquella aparentment ridícula campanya electoral que bona part dels nostres diaris feien amb l'excusa d'informar sobre les eleccions. Es comença dubtant dels de fora i s'acaba renegant dels de casa. I canviant de diari, que és encara pitjor. Cal, per tant, un posicionament global, sigui amb Bush o contra Bush, amb Royal o contra Royal, un posicionament on encabir els petits detalls de la vida de la nostra petita i disortada pàtria. Segurament aquest sigui un dels grans efectes de la globalització. Un efecte amb terribles resultats. La Vanguardia, per exemple, donava per bones les entusiastes paraules de Rajoy donant el seu suport al padrastre Sarko després del seu èxit electoral, i titulava en favor dels petits orfes: Josep Piqué, "sarkozista". Una de les paradoxes d'aquest posicionament és el retorn de les fronteres, perquè Sarkozy cau millro als francesos que als catalans i, suposo, que als espanyols i, aquest cop sí, els catalans tenen dret a vot. I del virus francès, com una sífilis amb corbata tricolor, la terrible malatia que acompanya la dreta catalana; Sarkozitis. Propi de la nostra literatura diària és acollir els malalts amb maternal tendresa, per indicar-los el bon camí del que mai s'haurien d'haver separat, i d'aquí l'afectuós diminutiu amb el que es refereix el periodista a Josep Piqué -Sarkozito- i l'amanida moralista del País i els judicis que inevitablement se'n deriven. En el fons en aquesta campanya com en la francesa, els diaris es troben davant del mateix problema de sempre, el de fer la feina ben feta. I que guanyin els millors.
.