25.5.07

La lletra només entra amb sang

Aquesta frase d'Arcadi Espada sobre Kapuscinski: Aunque es evidente que llevaba una buena vida y tampoco estaba probado que ideológicamente se sintiera totalmente ajeno al comunismo. La normalitat. Amb els seus inevitables salts lògics, una conseqüència de la bona vida d'un animal social és la seva satisfacció amb el sistema que la fa possible. És molt més difícil de concebre que el procés pugui donar-se en un sentit invers, tot i que pugui efectivament donar-se; que el poble famolenc aplaudeixi amb les orelles un poder que redueix la seva salivació a pura poètica. D'aquí que la gran revolució cristiana sigui la multiplicació dels pans i els peixos. O que, fins i tot, la millor propaganda d'Hizbullah sigui la d'alimentar els futurs soldats. O que l'expansionisme catòlic a la Rússia actual vagi acompanyat de galetes i sopa. Fins i tot el teòric més abstraccionista necessita amb certa periodicitat algún tipus d'aportació calòrica.
Aquells moscovites de vocació, d'altra banda, maldaven sobretot per introduir-se entre els servidors del règim franquista, en especial els sindicats: com que el general dictador havia elaborat lleis de protecció social i laboral importants, els obrers havien trencat la cadena que condemnava la vellesa i la malaltia a la misèria i, ja amb tranquil·litat física i buit mental, els més nombrosos podien embrutir-se satisfets amb el futbol i els menys podien emprenyar igualment lloscos amb la política.
Conquesta social que provocà, per carambola, un retrocés de la llengua catalana. Abans els obrers, que solien ser immigrants de terres verbalment castellanoses, sabien que sortir de la misèria comportava la catalanització, però en resoldre el Caudillo la seva depauperació extrema, ja no necessitaren aprendre el català i quedaren deambulant indolents per les seves barriades de forasterim unilingüe. La lletra només entra amb sang. La seguretat social i la contractació laboral fixa engrandiren, així, la dictadura i l'espanyolitat de Catalunya. Deu ser per això, també, que cap ric no és catalanista.
.
Baltasar Porcel. Lola i els peixos morts

1 comentari:

lola ha dit...

Hi ha alguna qüestió -psicològica- de més important: El sentiment de sentir-se vencedor, insòlit, inèdit en un immigrant; amb Franco, la mà d'obra que arribava castellanoparlant tenia -o podia tenir- si més no una vague sensació de vencedors en un pais vençut, precisament en el terreny de la llengua.
I precisament, m'has fet recordar que Espada a "Contra Catalunya", explica una anècdota del seu propi pare en aquesta línia.

Lola