28.5.07

Estètica transcendental de l'antiamericanisme benpensant

Escolto el terrible monòleg. M'espanta no poder ser entès pels bàrbars, és un luxe que no ens podem permetre. Parla de les Torres Bessones i del terrorisme global. L'estètica és important. Samarreta Oakley, pantalons Levi's, sabates Nike. Però té una curiosa concepció de l'empatia que el porta a patir amb els cadàvers i simpatitzar amb els assassins. Fins i tot parla de posar-se en la pell del pobre terrorista. El marxisme que acompanya la criminal adjectivació és, suposo, impossible de separar en el context del discurs. Aquesta salvació moral que garanteix la misèria no seria extensible, per exemple, al terrorisme basc. Però no pregunto. Donada la premisa fonamental de que la misèria mundial és culpa dels Estats Units, premisa de gran acceptació popular, la lluita armada dels miserables és un recurs legítim. Però antiestètic. I això és important perquè és el límit lògic del discurs. Els cadàvers a l'hora de sopar són incòmodes, malgrat siguin americans. No és la primera vegada que sento dir que el més impactant de l'11-S eren els que, lliurement i en directe a les televisions de tot el món, s'entregaven a la voluntat de la llei de la gravitació universal. No es veia la sang, però s'intuia. I el que busca el terrorista i el que aplaudia el monologuista era el simbolisme, arribant a sentir-ho molt pels morts però aplaudint els assasins. Víctimes col·laterals, en la terminologia de l'altra banda. És l'aspiració de tot belicista simbòlic i seria realment la rehòstia; poder-los matar sense que haguéssin de morir.
.

2 comentaris:

Raül Alcón ha dit...

Aquest discurs és el gran problema dels nostres temps.

Guillem Casas ha dit...

"És l'aspiració de tot bel·licista simbòlic i seria realment la rehòstia; poder-los matar sense que haguessin de morir."


Aquesta frase és del tot brillant. Em trec el barret.