21.5.07

Els bàrbars de casa

Un dels principis fonamentals de la Fi de la història de Fukuyama és la inexistència de bàrbars a les portes de la democràcia liberal. El primer que cal aclarir és que la fi de la història no pretén ser una profecia que anuncï la fi del món, Fukuyama és plenament conscient que demà el sol tornarà a sortir. El terme història no fa aquí referència a un encadenament de fets, sinó a una idea de progrés únic, evolutiu, coherent. És la fi d'una història entesa no com a historiografia sinó com a destí.
Tanto Hegel como Marx creían que la evolución de las sociedades no era infinita, sinó que acabaría cuando la humanidad hubiese alcanzado una forma de sociedad que satisficiera sus anhelos más profundos y fundamentales. Ambos pensadores, pues, postulaban un "fin de la historia"; para Hegel era el estado liberal, mientras que para Marx era una sociedad comunista.
Amb el Mur de Berlín va caure també la ilusió d'aquells que creien que fer cua per comprar pa negre vigilats per la policia representava l'assoliment de la societat ideal. Sense el comunisme a l'altra banda de la paret no hi ha cap model de societat alternatiu al de la democràcia liberal. Després de l'11-S, l'11-M i el 7-J el terrorisme islàmic ha posat en dubte l'encert de la tesis de la fi de la història. Però l'existència dels bàrbars no justifica per sí sola la idea de que representin una autèntica alternativa, una altra via de progrés, una altra història en definitiva. Més aviat planteja la fragilitat de l'èxit, la facilitat amb la que la història pot replegar-se sobre sí mateixa per tornar-nos a èpoques que ja formen part del passat de les democràcies liberals com és la unió del poder religiós i polític. El País publicava l'altre dia un article d'Ayaan Hisrshi Ali, fugitiva dels bàrbars, on defensava la conveniència de que la UE donés el seu suport als liberals turcs. L'article començava amb aquestes paraules:
Los turcos laicos y liberales han tenido un brusco despertar tras años de sueño profundo. El legado de Kemal Ataturk corre peligro de acabar destruido, no por una potencia invasora sino por algunos turcos que desean un Estado islámico.
.
Desde la época de Ataturk, Turquía está dividida entre los que quieren gobernar el Estado según los principios islámicos y los que prefieren mantener la voluntad de Alá lejos del espacio público.
L'exemple de Turquía, però també fets com el de que els terroristes del metro de Londres fóssin pròpiament britànics i no estrangers, mostra fins a quin punt són perillosos els bàrbars de dins les nostres fronteres i com la problemàtica del reconeixement segueix tenint una gran importància en les democràcies liberals. Model de democràcia aquest que representa la fi de la història precisament per la satisfacció d'aquesta necessitat considerada bàsica per l'animal social que és l'home. Altre cop la vella lluita entre civilització i barbàrie però amb l'interès afegit de que la civilització juga a casa. És també alguna cosa més que demagògia dir que del que es tracta aquest cop és de lluitar contra els okupes.
,

3 comentaris:

Raül Alcón ha dit...

Tant brillant com sempre. Citar Ayaan Hirshi Ali és marca de geni, també.

Tals ha dit...

Però Fukuyama diu que el conte tindrà un final feliç: pobles o forces que s'oposen al liberalisme no tenen cap possibilitat de véncer la gran civilització occidental i cauran a les xarxes del bell liberalisme, que és el gran sistema polític on tothom es sent reconegut i es troba bé. Quin final més simple...em sembla que Fukuyama dóna per fetes massa coses, corre el perill de caure al mateix error que van cometre altres pensadors que albiraven altres "finals de la història".

Pedra Lletraferida ha dit...

Ho vaig llegir ahir en un article de "La Vanguardia" i crec oportú reescriure-ho aquí: Encara ens queda l'esperança i la convicció en que, ni que sigui a llarg plaç, hi haurà una democratització del món islàmic.

Un altre dia, si s'escau, parlem dels altres bàrbars, dels de despatx, oficina i corbata, que són també molt perillosos... =)

Salutacions cordials.