19.5.07

Dret a queixa

Tinc pànic dels plurals. Ho vaig veure l'altre dia amb cartesiana claredat. Jo tinc, suposo que com tothom, les meves preferències polítiques, les meves simpaties i cada cop que toca votar anem tranquilament a celebrar la festa de la democràcia. Unes simpaties o preferències que, com sempre, intentem subeditar a altres criteris menys biscerals o primaris. Tinc també, suposo que com tothom, una idea de país i fins i tot alguna cosa semblant a una idea de ciutat. Segurament tot aquest idealisme no és més que una vaga consciència de com m'agradaria que fós el lloc on visc. I tenint tot això, que no és poca cosa sense ser una gran fortuna, l'altre dia vaig anar a una espècie d'acte d'estranya naturalesa propagandística. Un breu incís. En aquest tipus d'actes hi ha una curiosa confusió entre l'onanisme orgiàstic i la propaganda. És com si després de pagar la moto el venedor et perseguís pel carrer recordan-te que la teva moto és la millor que podies comprar. Però com que això de la democràcia és gratis malgrat surti molt car, suposo que desplaçar les masses fins la seu electoral necessita una gran dosi de motivació. I bé, jo tenia i segueixo tenint la meva idea de ciutat, de país i tota aquesta filosofia de carrer, però el que em costa i em sorprèn i fins i tot m'horroritza és pensar que la meva idea es pugui convertir en nostra. Ho sento de tot cor, però em costa un munt compartir algunes coses, normalment les que més estimo. I bé, com que normalment aquest egoïsme em porta a fugir o, en el pitjor dels casos, a que em fotin fora, vaig sortir d'aquella festa bàquica convençut de que em calia un retorn a l'egocentrisme ideològic. També passa sovint, es comença rebaixant l'estima pels qui t'envolten per por a sentir-te poca cosa al seu costat i acabes rebaixant-los tant que encabat et sents molt poqueta cosa. No abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix. I després en parlava amb un gran amic que malgrat tot és dels altres, dels que tenen uns altres projectes i aquestes coses, i li deia que això de votar aquest cop és molt difícil perquè els meus ja no són els meus, ja no ens cauen tant simpàtics i perquè ja he dit que intentem no votar amb l'hipotàlem. I com que el meu amic té una por exagerada al dubte, una por que creu compartir amb la resta de la humanitat, em va voler ajudar recordant-me, per si finalment decidia no votar (el camí el va fer ell solet, però jo sempre el saludo amb grans abraçades quan torna), que qui no vota no té dret a queixar-se. Toca, cada cop que hi ha eleccions i que els ciutadans accepten jugar algun tipus de paper en el món de la política i, per tant, cada cop que els ciutadans decideixen fer seva la feina del polític de partit, toca sentir crides a la movilització i sentir altre cop que qui no vota no té dret a queixar-se. I toca altre cop repetir que jo sempre que puc voto, cosa que no interessa a ningú més que a mi, però que qui no vota té tot el dret a queixar-se com qualsevol altre. O, en definitiva, no té dret a queixar-se perquè la queixa no és un dret que depengui de la bona predisposició de cap governant per poder-lo exercir impunement. I bé, votem o no, el que és segur és que ens queixarem.
.