17.5.07

De com fugint de la mentida em vaig convertir en ambaixador de Sarkozy

No és la primera vegada que ho dic i segurament no serà l'última, però el principal compromís que crec que hem d'exigir a l'intel·lectual és amb la veritat. Parlar d'intel·lectual compromès té algún sentit que trascendeix el pleonasme si i només si el compromís polític adquirit es troba subeditat al que essencialment el defineix com a intel·lectual. Per això l'autoritat d'aquests pensadors quan parlen de política és sempre condicionat. Per entendre'ns, malgrat Sartre i Heidegger siguin dos dels més grans filòsofs del segle XX, l'autoritat que ambdós tenen en el camp de la filosofia no converteix en millor les seves posicions polítiques. És per això que l'únic interès que té el posicionament ideològic de l'anomenat intel·lectual compromès és el seu fonament, els motius de la mullena. El reconeixement de la seva tasca, aquest reconeixement que ens fa considerar les seves paraules, és, per això, radicalment oposat a un argument d'autoritat ja que no és el nom el que dóna sentit a la tasca, sinó que és la feina la que fa gran el nom. I és oblidant això que alguns recorden nostàlgics els antics intel·lectuals francesos i critiquen als actuals filòsofs reduint tota suposada reflexió a la defensa dels seus companys de secta:

¡Qué lejos está la Francia de Camus y de Sartre, con sus diferencias y su calidad! Ahora los franceses tienen a Glucksmann, un arrepentido de Mayo del 68: se dice de izquierdas y vota a Sarkozy, condena el genocidio de Chechenia y aplaude la invasión de Irak. De este modo es difícil no andar confundido.

Sobre el Maig del 68, Glucksmann apuntava l'altre dia en una entrevista a El Periódico:

--¿Qué sintió cuando Sarkozy proclamó que iba a enterrar el Mayo del 68? --Me puse a calcular que él tenía 13 años cuando ocurrió todo aquello. --¿Y no se le removió nada en el interior? --Creo que hay algo justo en esa exageración, que no critica el 68, sino su legado. Claro que hubo más cosas buenas que malas en aquel momento, pero también es cierto que se convirtió en un fetiche intimidatorio para las nuevas generaciones.

Una interessant mostra de reflexió malgrat el posicionament pres, una mostra de la tasca clarificadora del filòsof que el diferencia radicalment del propagandista polític. I a la ja citada entrevista que JPQ li va fer, trobem una interssant afirmació d'aquest traidor disfressat de filòsof que ens retorna al vell ideal de submisió a la veritat i ens ajuda a trencar amb les mentides que caricaturitzen Sarkozy i que estàn a l'orígen de gran part dels insultants qualificatius que s'han escrit sobre ell: Cuando Sarkozy utilizó esa palabra (racaille) estaba hablando de una banda que había matado a tiros a un niño de once años que lavaba el coche de su padre. I és precisament fugint de la mentida com alguns hem arribat a tenir certes simpaties per Sarkozy ens hem convertit en els seus suposats ambaixadors.
.

4 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Em reconec en les teves paraules. Però forma part del nostre paisatge dialèctic el condemnar tot el que ens fa mandra intentar comprendre.

Raül Alcón ha dit...

I així fou, també, com alguns que et llegiem fugint de la mentida, ens vam convertir en ambaixadors de Sarkozy i d'aquest blog fantàstic.

Anònim ha dit...

racaille = escumalha = gentuza

ferrancab ha dit...

Senyor anònim, moltes gràcies per la informació. La coneixíem, però mai sobra un repàs de llengua. Salut!