1.4.07

Perdó?

El perdó es fonamenta, com la tolerància, en un principi d'autoritat. Algú ha d'estar legitimat a respondre afirmativament a la petició. Per això, cada cop que parlant de terrorisme tot el pes del terme perdó cau sobre la taula, ho hauria de fer acompanyat de l'autoritat competent. Així podrien distingir amb evident claredat l'ètica de la legalitat, per exemple. Només les monarquies, en consideració al principi de jerarquia que les regeix, haurien de poder-se permetre la consideració d'un perdó legal. Sembla que no és així i que també les democràcies es reserven el dret d'amnistia. En el camp de l'ètica el perdó pot prendre dues formes. El principi egoista del perdona'm pare perquè he pecat. O el solidari Pare, perdona’ls, que no saben el que fan. Però la figura paterna no hi pot faltar. Quan el terrorista demana perdó, obviant la possibilitat de clemència del líder de torn, només ho pot fer davant la mare pàtria o la divinitat que estigui de servei. Eta o Al-Qaida no poden demanar perdó a les víctimes perquè les víctimes no poden perdonar. No perquè la mort d'un familiar els hagi segat l'ànima ni perquè la pèrdua d'una cama els hagi afectat el miocardi, simplement perquè el perdó no forma part de les seves possibilitats reals. Ni oblit ni perdó. L'oblit perquè no és voluntari i el perdó perquè no depèn d'elles. Fora del formalisme no hi ha implicacions reals del perdó de la víctima al botxí. El perdó publicitari, per exemple, no amaga la mirada creuada de la mare amb l'assassí del seu fill ni la modela. A qui demanar perdó, es pregunta el terrorista? A Déu o al mirall. És una formulació excloent perquè no admeto la responsabilitat compartida. O Déu o el mirall. Quan Déu ha mort, quan ha mort la seva possibilitat de jutjar ad eternum i permetre's el luxe de l'oblit que en exclusiva li reserva la seva homnipotència, nous sommes seuls, sans excuses. Així expressava Sartre la condemna de l'home a la seva llibertat. Condemnat el terrorista a la tria entre dues possibilitats quan el canó de la pistola enfila el crani de la potencial víctima; disparar o no. I condemnat a l'assumpció de les seves responsabilitats, per tant. Sense excuses, sense déus o monarques. Només mirall, pistola, subjecte i els esquitxos de l'objecte.
"Quiero ver con mis propios ojos cómo la cierva yace junto al león y cómo el acuchillado se levanta y abraza a su asesino". Dostoievski, Els Germans Karamázov.
.