5.4.07

Estratagema 8

Suscitar la colera del adversario, ya que, encolerizado, no está en condiciones de juzgar de forma correcta y percivir su ventaja. Se le encoleriza no haciéndole justicia, enredándole abiertamente y, en general, mostrándose insolente.
.
Arthur Schopenhauer. El arte de tener razón (expuesto en 38
estratagemas)
Com que crec sincerament que dos no es crispen si un no vol, crec també que adjudicar al PP el monopoli d'aquest indubtable èxit polític és injust. Dic èxit polític perquè la bidireccionalitat de la crispació anula les seves virtuts estratègiques. Per exemple, si el PP crispés i MTFDLV ens fes el favor de mesurar les seves paraules, el govern i el PSOE aconseguirien allò que és fonamental en la dialèctica i en la política i que en castellà s'expressa com a llevar razón. No és el mateix que un tenir raó objectiu, que en política es reserven en exclusiva els feixistes i els salvapàtries, és un vèncer en una batalla argumental, un aparent convèncer. I ja és molt. La reciprocitat en les trampes anula la possibilitat d'èxit, dèiem. És cert en part, només si l'èxit és, com hauria de ser, el llevar razón. En que no sigui aquesta la imatge de l'èxit es basa la paraulota de moda; descrèdit. Com tota paraulota, aquesta només és preocupant per certa. Hi ha descrèdit, i hi ha descrèdit perquè en això es basa l'estratègia electoral dels nostres partits polítics. El cop de colze és a l'interior del partit, diuen, però de cara l'elector més val enfonsar el cap del contrari al fang que no pas treure pit. I un polític amb l'americana bruta no insipra confiança com per donar-li crèdit. I com que els mals no vénen sols, al descrèdit segueix la resignació i, per tant, el votar no el millor sinó el menys dolent i, per tant, al descrèdit segueix la perversió més terrible de la meritocràcia. El pitjor no és, per tant, que els polítics no vulguin tenir raó en aquell sentit de la victòria dialèctica, el pitjor és que no necessitin d'aquest llevar razón per guanyar les properes eleccions.
.

1 comentari:

Guillem Casas ha dit...

De ben segur que el què dir ara no és la manera més correcta i fromal d'expressar-ho, però: Schopenhauer era (i encara és) un crack.