8.4.07

El forense

El perdedor radical és un enorme esforç per adaptar la realitat al reduït marc de les seves teories. Obvio i banal, va dir Arcadi Espada. És cert, és obvi i és banal. Però hi ha més coses. Per exemple, hi ha un pensament oposat a una temptació de qui això escriu: la de creure que entre el filòsof i l'historiador hi ha una distància comparable a la que separa el pediarta i el forense. En aquest llibre que per obvi i banal resulta de tan lleugera digestió, potser el moment de més gran risc intel·lectual és el del revisionisme. Per donar a la seva criatura un poc d'aire, el suficient com perquè el xicot es pugui valer d'ara endavant, Enzensberger necessita retorçar el cadàver de la història. Així la curiosa autòpsia; Desde el principio, la quimera de la dominación mundial rondava las cabezas de los nacionalsocialistas. Visto así, sus objetivos eran ilimitados e innegociables, no sólo eran irreales sino apolíticos. Ni siquiera una mirada al mapa mundial pudo convencer a Hitler y sus secuaces de que la lucha de un pequeño país centroeuropeo contra el resto del mundo no tenía ninguna opción de prosperar. (...) Cabe la hispótesis de que Hitler y su séquito no buscaran la victoria, sino que quisieran radicalizar y eternizar el estatus de perdedores. (...) El propio Hitler confirmó este diagnóstico al decir que el pueblo alemán no merecía sobrevivir. A base de sacrificios inmensos consiguió lo que quería: perder. Contradir les mirades al mapa i la suposada solitud del poble alemany en la seva lluita contra el món és feina d'historiadors i des d'aquí només sonriem intentant dissimular la nostra ignorància. Però hi ha el diagnòstic del forense! Enzensberger sap, millor que Hitler i els seus secuaces, que el nazisme estava condemnat sense remei a la derrota. Malaguanyats tots vosaltres, resistents que vau passar vostra vida bufant en favor del vent! El malalt va morir d'un tret de bala al cap, confirmant així el diagnòstic del forense.
.