21.3.07

Se comporten, coño!

Descartar l'utilitarisme en la consideració del valor de la filosofia fa encara més complicada la delimitació d'allò que podem esperar del filòsof. Considerant aquesta problemàtic no em sembla precisament conformista el recordatori de la màxima socràtica segons la qual el filòsof ha d'evitar creure saber allò que no sap. I per inclusió en el joc social, evitar que creguem saber allò que no sabem. En confrontació amb la realitat això es tradueix en un per què?, sense que hagi de ser necessariament el filòsof qui respongui i, fins i tot, sense que sigui exigible una resposta. Admetre que no tot se sap, com a reducció del només sé que no sé res socràtic. És així com el filòsof ha de baixar a l'arena i enfrontar-se amb l'infantilisme. Avui ho intentaven a La Vanguardia amb resultats que considero desastrosos. Partint de les declaracions d'uns infants amb cos gairebé adult davant la llei, els filòsofs exercien, se suposa, de filòsofs. O així es venien. Serveixin dos exemples. El primer en resposta a un alumne de batxillerat, un tal Víctor, que afirmava el següent: "Este tipo de política no me aporta nada, no me deja ver qual es la ideología que va más conmigo. Los veo a todos iguales". Abans del punt hi ha prou feina interrogativa, però la doctora Maria Dolors Obiols prefereix enfrontar-se al tòpic. No per buscar-ne el suport o per destacar-ne la seva abscència, sinó per destacar que alguns són més iguals que els altres; "Los que crispan son los de siempre; aquellos que practican un modelo de conducta que no ha evolucionado hacia formas más democráticas, y la derecha española no es democrática". L'aportació és la contrària a la que esperavem del filòsof; més seguretat, més lleugeresa i més seguretat en la lleugeresa. El segon exemple és només la guinda del Manhattan. "La derecha española es incívica, algo que no pasa con la izquierda". El problema no és que el filòsof tingui afinitats polítiques, ni tansols que les reconegui publicament; el problema és que el filòsof oblidi la direccionalitat d'aquesta vinculació; el why? Without you I'm nothing.
.

1 comentari:

Guillem Casas ha dit...

Un és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. Més val callar que dir si dir es fa des de la ignorància. Més cal callar i no dir res si allò que es diu es desfà com un borrissol de neu quan el toques.

Deixa'm dir que a la Hispània conqueridora de filòsofs d'aquest calibre n'està ple. Preocupant, un cop més preocupant.

Se callen, coño! Un títol com cal i que de ben segur entendran.

Salutacions i admiracions!