5.3.07

No ens ho crèiem?

Em sorprèn que es valori com un èxit del processat la resolució del cas de De Juana. Però em sorprèn sobretot perquè demostra fins a quin punt hem estat sentint i dient coses que no crèiem. Les imatges, com se sol dir, parlàven per si soles. Aquí un fanàtic, senyor lector. Un home que mata per la pàtria i que mor per la pàtria. Això dèiem, un fanàtic. I la voluntarietat del fanàtic, salvat el psiquiatre, només el fa encara més fanàtic. Salvat el psiquiàtre perquè no és el mateix parlar amb Déu que assegurar que Déu parla amb tu. Vaja, que no hi ha més cec que qui no hi vol veure. I malgrat ja no ens servia en termes generals, així seguiem entenent la vaga de fam. No en termes egoístes sinó en termes mesiànics, gairebé ascètics. Mort en denuncia de la injustícia, gairebé a la socràtica. Però el camí cap a Euskadi no és una travessia del desert, autèntica fita del mesies. Aquí l'autopista fa el camí invers. No és una fugida gloriosa vaja, perquè aquí no es tractava de fugir. Era precisament l'entorn el que convertia De Juana heroi, en màrtir o el que sigui. El que dignificava el fanàtic davant la resta de fanàtics, vaja. No és cert que ningú quedi bé en calçotets a les fotos; Superman hi queda de conya, però no en canvi amb un platet de sopa. I la qüestió és que si considerem un èxit de l'heroi el fugir de la seva heròica situació, com si Sòcrates no hagués passat per la cicuta, si l'autopista no allunya sinó que apropa De Juana a la seva autèntica llar, sopeta, sabatilles i pijama de quadrets, és que no ens ho crèiem. I potser ja era hora, no ho sé.
.

1 comentari:

Gregorio Luri ha dit...

Vaig coincidir durant la llarga agonia del franquisme amb un sindicalista catòlic, un home molt íntegre, i profundament demòcrata en un temps en que era de bon to despreciar la "democràcia burgesa". No era gens fàcil seguir un camí recte entre el franquisme i l'estalinisme. Aquest home, tan valent com íntegre, va ser un dels creadors d'un sindicalisme obert i democràtic, oposat al sindicalisme vertical d'aleshores. Es deia Tomás Caballero. El va matar ETA. Quan De Juana se'n va assebentar, desde la seva pressó va escriure aquesta petició: "Con motivo de la jubilación forzosa del franquista antivasco Tomás Caballero Pastor y como celebración extraordinaria, solicito se me proporcione por demandadero.

1 botella de champán (francés)
1 tarta
1 kg de langostinos

Melilla a 6 de mayo de 1998

EUSKAL PRESOAK, EUSKAL HERRIA"

Una cosa més: En veure que els pistolers anaven a matar-lo de l'únic que es va preocupar Tomás Caballero va ser de que la seva veina, a la que cada dia portava a la feina, sortís del cotxe.

No m'afegeixo a cap campanya ni contra ni a favor de cap decisió política a l'entorn de les darreres decissions. Solament puc pensar en Tomás Caballero.