18.3.07

L'òptica Pellicer

L'interès del conflicte de Pellicer i Trallero no és, malgrat els seus esforços, la bijuteria; nothing but miopia. És un problema òptic, dos t'estimo que s'encreuen sense poder-se reconèixer i on les perles només serveixen per seguir la pista. S'obra l'ostra a El Periódico, que titula l'entrevista amb les paraules de Pellicer; M'agradaria anunciar el triomf de Ségolène Royal. Trallero en reparteix el contingut, as usual; perles i llefiscosa musculatura. I l'agraïment de Pellicer, on la joia rellueix com mai; Manuel Trallero miente, manipula, saca las frases de contexto y no contrasta la información. La mentida de Trallero pot ser per pura casualística; només el guapo sap si la victoria de Ségolène és una de les ilusions de la seva vida. Però, entre tota aquesta deshidratada lliçó de deontologia periodísitca, és el context el que ens fa de brúixula. Perquè la resposta no acaba al titular, segueix gràcies a l'incrèdul periodista: --¿Quina notícia li agradaria poder donar?--El final d'ETA, la pacificació de l'Iraq, que el canvi climàtic no és tan nociu, i que Ségolène Royal és presidenta de França.--¿De debò?--M'agrada que una dona mani. Fins i tot crec que és necessari. Ens hauríem d'acostumar a mirar d'una altra manera. És una òptica diferent; era feminisme. Per collons, Trallero; sobra Sarko. Era la òptica, mirem-ho d'una altra manera. Encara queda molt per fer en la igualtat de sexes; Pellicer mai hagués parlat del senyor Royal en aquests termes.
.

1 comentari:

Pedro ha dit...

bona, pobre pellicer, el trallero és un animal.