3.3.07

L'onanisme del lógos

Debia ser amb certa resignació a l'utilitarisme que es presenta com a imperant que el masturbador de paraules i catedràtics en acte i potència, Ángel Gabilondo, anunciava com a propera la mort del lógos. Camí de la mort seguint una màxima utilitarista que anunciem amb aquests termes: si una cosa no és útil acaba morint. Polèmic és ja el terme cosa, però assumim que cosa pugui designar qualsevol manifestació del real; des de l'amor a la merda de gos. Coses som, per tant, també nosaltres. Diguin-li ens, si ho prefereixen. Doncs bé, aquesta màxima que es diu utilitarista, es manifesta impotent davant la concepció de la filosofia com a l'exercici del pensament. No ja com entesa com la professió del senyor Gabilondo o l'objecte de dedicació d'uns pocs penjats (penjats a la kantiana, entre el cel i la terra; penjats, per tant, en el no-res com recordaria Schopenhauer), sinó com l'exercici al que inevitablement es veu abocat l'ésser humà a causa precisament de la seva humana condició. Es manifesta insuficient de la mateixa manera que es mostraria insuficient en referència a la ciència. Però la ciència té la gran sort de poder-se diferenciar de la tècnica. Així, mentre la tècnica no pot ser més que útil perquè és la utilitat la que defineix la seva naturalesa, la ciència no mira més que cap a ella mateixa, només a ella se serveix. Diferència aquesta, la que hi ha entre tècnica i ciència, que relativitza la sorpresa davant ximpanzès que cacen amb fletxes. Perquè és un exercici gairebé idèntic a la instintiva ingesta de certes plantes guaridores que s'observa en molts animals. No hi ha perquè, no hi ha ciència per tant, només és tècnica. I si ens podem servir de la ingesta de verdures per distingir entre la ciència i la tècnica remarcant que el perquè només afecta la primera, ens servirem de la xocolata per referir la naturalesa del pensar, de la filosofia entesa com a alguna cosa més important que l'ocupació del filosòf. Perquè no tenint un equivalent a la tècnica a la que oposar la filosofia, ens conformarem a destacar que la aquest exercitar-se en la nostra humana condició que rep el nom de pensament resulta, com la ingesta de xocolata per la majoria, exercici plaent per ell mateix, independentment dels resultats que de l'exercici se'n puguin derivar. Valorar la filosofia per la seva aplicació pràctica seria com valorar el menjar xocolata per les seves aportacions nutritives. No hi ha pensament propiament útil, per tant, no hi ha filosofar destinat a solucionar els problemes del món perquè són els problemes del món els que, precisament, es creen en el pensar. Encara més, és el pensar el que crea el món. Pot morir el lógos per inútil? Pot morir, però no per inútil. El lógos pot morir quan no hi hagi representant a la terra de l'homo loquens. Fins aleshores no hi ha possible llei educativa que pugui posar en perill l'autèntica filosofia, l'onanisme del lógos.
.

2 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Diuen que quant Loos va conèixer Wittgenstein no va poder estar-se d'exclamar: Vostè és... jo!

Tinc aquesta mateixa sensació en llegir els seus textos.

Pedra Lletraferida ha dit...

Seguint en termes "onanistes" (amb perdó de les oïdes castes i pures que ens puguin llegir), no hi ha res millor que "auto-regalar-te" els llibres que t'agraden, oi?:

http://lapedraalatordera.blogspot.com/2007/03/cases-de-llibres.html

Salutacions cordials!.