4.2.07

Amb el puny enlaire

Crec que és un gran encert acompanyar la foto amb aquest titular: La força del PP. De força van les manifestacions. Literalment, de veure qui la té més grossa. Per això a les manifestacions petites es parla molt dels absents. Perquè no ens enganyin les aparences i quedi clar que si som pocs ells són encara menys. I és que en el fons el ni aquesta exaltació de la massa es salva del fonament democràtic del joc de majories. Ni dels pactes per formar-les. És simplement el recordatori de que existeix una realitat paralela a la del Parlament. I d'aquí que la oposició surti el carrer amb banderes fins i tot quan va a buscar el pa. És qüestió d'ànims. No tenim suficients escons, però recordem que som molta gent. És la recerca d'aquell calor humà que ens fa sentir vius. Al carrer les majories són sensibles. Es veuen i es toquen i són molt més difícils de contar que els parlamentaris. Així es pot donar la sensació de majoria que els escons no mostren. La temptació val per tots. Quan el poderós veu que els escons no donen prou idea del seu autèntic poder tampoc dubta a treure les masses al carrer. El problema és que hi hagi masses disposades a sortir al carrera cada cop que el poder, ja sigui potencial o actual, les crida. És increïblement fàcil reunir tota aquesta gentada per la foto. Però el que resulta més increïble és la naturalesa humana que mostren les manifestacions i que posa al descobert una idea tan estranyament humanista com que aquesta altra foto pugui passar per una ampliació de la primera.

En ese momento se levantó un joven médico francés con un bigote pelirojo y empezó a gritar: "¡Hemos venido a curar a la gente que se está muriendo! ¡No hemos venido a homenajear al presidente Carter! ¡Esto no es un circo norteamericano! ¡No hemos venido a protestar contra el comunismo, sino a curar a los enfermos!"

Otros franceses se sumaron al médico con bigote. El traductor se asustó y no se atrevía a traducir lo que decían. Los veinte americanos del podio volvieron a mirarlos con sonrisas llenas de simpatía y muchos de ellos hacían gestos de aprobación con la cabeza. Uno de ellos levantó incluso el puño, porque sabía que eso es lo que hacen los europeos en los momentos de euforia colectiva.

Milan Kundera. La insoportable levedad del ser