29.1.07

Per dir

Parlaven per parlar i parlaven de política internacional. Parlant per parlar un musulmà exercia de musulmà i assegurava compartir amb Ahmadinejad el propòsit d'acabar amb Israel. Interrogat sobre si sabia que acabar amb l'Estat d'Israel és absolutament inseparable d'acabar amb els israelians, interrogat sobre si entenia l'estatus ontològic de la guerra santa, o sigui; que la lluita del bé i el mal és sempre empírica, el muslmà en funcions de musulmà no va respondre. No va respondre perquè els altres també parlaven per parlar. Així, un sicilià exercint de sicilià sota bandera occidental assegurava que després de l'11-M s'hauria d'haver expulsat tots els musulmans de l'Estat espanyol. A la pregunta sobre si creia que tots els musulmans podien ser considerats culpables del que fes un musulmà va respondre; ho deia per dir. I dient per dir van seguir militant. Només hi ha una cosa més perillosa que un militant, un militant amb pistoles. Però crec que és important tenir present que abans d'Auswitch hi va haver el Mein Kampf. Abans del militant amb pistoles, el militant a pèl. I aquest sembla més fàcil de combatre pels que tenim l'estranya mania d'anar desarmats pel món. Però hi ha un problema fonamental i és que el diàleg entre fe i raó només és possible si una de les dues accepta la rendició, si la fe es rendeix a la raó o si la raó es rendeix a la fe. En aquest segon cas es dóna el que els castellans en diuen un diálogo de besugos. Perquè si el diàleg és el proceso por el cual se forjan verdades de las que nuestras alforjas aún están desporvistas no hi ha diàleg possible sense admetre que, en efecte, nuestras alforjas poden estar encara desproveïdes de la veritat en qüestió. D'aquí el perill del militant, el que confón la raó per la conseqüència i la conseqüència per la raó i argumenta per defensar les preteses conseqüències del raonament que són, en realitat, les seves autèntiques i incondicionals premises. El perill de confondre la militància amb la parla i no poder distingir si es parla perquè es milita o si es milita perquè es parla.
.

5 comentaris:

Joseph T. ha dit...

Excel.lent article, Ferràn.
Sospito, i és una sospita gens esperançadora, que parella la dissolució de les ideologies hi ha una reemèrgencia soterrada i marginal de les creences. Encara és menuda, i esperem que siga així per molt temps. És allò tan famós de Chesterton: si no creem en Dèu creurem en qualsevol cosa; si no creem en el comunisme creurem en cualsevol cosa. És revelador en aquest aspecte la gran cuantitat de gent d'esquerres radical , per dir-ho d'alguna manera, que se convertit aq l'islamisme. Encara que a Espany aquest canvi d'equip en la Lliga antiimperialista no és
massa escandalós sí que ho va ser a França.
Hi ha un llibret ben interessant del Steiner, "Nostàlgia del absoluto", on interpreta tots el moviments lliberadors occidentals - Marx, Freud- com succedànis de o aferraments a l'utòpia primera, el paradís.

Com a acompanyament a la cita de Pin, te'n deixo una de Nietzsche. I veuràs que no nomès el 'militants' tenen las alforjas carregades abans d'hora, sinò que també els més sofisticats especialistes en omplir-les fan trampes.
"[Los filósofos] simulan haber descubierto y alcanzado sus opiniones propias mediante el autodesarrollo de una diàlectica fría, pura [...] siendo así que en el fondo es una tesis adoptada de antemano, una ocurrencia, una inspiración [...] que ellos defineden con razones buscadas posteriormente : ... son abogados que no quieren llamarse así"
Si aquests trucs es practiquen allà dalt, al voltant de la idea del Bé, què volem que passi a ran de terre i al soterranis polítics i guerrers?

Per cert, comparteixo la teua admiració per l'ùltim llibre de Pin. I sento haber-me entretés massa en el meu primer comentari.

ferrancab ha dit...

Moltes gràcies pel comentari, Joseph. I no es preocupi per l'extensió del comentari, com diu un gran blogger: Gasti el guix a la pisarra, bon home, que és de franc!
Salutacions

El Director de Les Lleixes ha dit...

Sempre he estat força en contra, jo, de les militàncies.

Salut Ferran!

El Regidor ha dit...

Verdaderament bó, sí senyor.

Via a escollir? Queda claríssim en el teu article: que la fe es rendeixi davant de la raó d'una vegada, sens dubte, i que s'obrin els ulls d'aquells que els tenen tancats, altrament dits militants.

És preocupant que un "diálogo de besugos" s'hagi de "dialogar" matant.

És preocupant que les eines d'unió creades en el passat es converteixin en armes de foc per a lloar a Déu.

És preocupant l'odi amb fonaments incerts que sorgeix de la difussió d'idees extremistes en mons callats i amb orelles obertes a tot sense discriminació alguna.

És preocupant la credulitat mostrada pels pobles i la seva negativa a raonar.

Occidentalització de l'Orinet? No, senzillament obrir els ulls a una realitat que no es pot acceptar.

Pedra Lletraferida ha dit...

La venjança és un plat que si no és vol fred es pot ficar al microones, Ferran?. Doncs si és així, a la pisarra hi escric el següent, amb lletres ben grosses:
Jejejeje...
(Li'n debia una, Mestre, de bon rotllo¡)