2.1.07

L'Europa melancòlica

Ahir penjava un text extret del llibre de George Steiner titulat "La idea d'Europa". En aquest paràgraf s'intentava o crec que s'intentava donar una definició de la identitat europea lligant-la al concepte d'humanisme europeu. I crec que en la mateixa expressió humanisme europeu es troba el problema de la identitat europea. Perquè si europa pot ser, i si crec que ha de ser, humanista és perquè l'humanisme no pot ser definitori de la seva identitat. Així com podem defensar una Europa humanista es fa impossible defensar un humanisme europeu perquè, en tant que vinculat a Europa l'humanisme perdria la seva universalitat, caraterística aquesta, la d'universalitat, on es defineix la seva autèntica naturalesa. Aquesta idea d'humanisme es troba perfectament definida al mateix text quan es defensa la importància del llegat cultural per tal que pugui arribar a ser alguna cosa més del que també és: un animal. La importància de desvincular la identitat europea d'una idea exclusivista de l'humanisme recau en el fet que cap definició identitària pot passar per sobre de la identitat comuna que existeix entre pobles o humans. Ho escribia Oliver a l'Avui; Els europeus som els pares de l'invent. Els pares de l'economia de mercat i del comerç que han portat la prosperitat a gairebé tots els racons del planeta. Els pares de la democràcia que ha portat la pau i la llibertat a gairebé tots els racons del planeta. Durant segles, ens hem pensat que en teníem l'exclusiva, només compartida amb antigues colònies on la població d'origen europeu era majoritària. Aquesta pèrdua de l'exclusiva, aquest recordatori del que el propi Goethe considerava el naixement de l'humanisme europeu i, en conseqüència, de la identitat europea, és el motiu del que Oliver qualificava de perplexitat europea i que jo m'atreviria a anomenar melancolia. Perquè la impossibilitat amb la que es troba Europa de definir una identitat pròpia, una identitat que superi la que els segles han anat forjat a les nacions que la conformen però que no la disolgui en la totalitat de la identitat comuna que la vinculi amb la resta del món, aquesta impossibilitat és la que avui sembla convertir Europa en un autèntic melancolic, en algú incapaç de saber qui és perquè simplement es veu incapaç de distingir-se de tot el que l'envolta. I crec que és d'aquest radical desequilibri d'on neixen tant els problemes de l'anomenada política exterior comunitaria com de qualsevol de les polítiques comunes que s'intenten dur a terme.
.

2 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

En unes conferències que Husserl va donar a Viena crec que al 1933, va defensar que Europa significa, fonamentalment, un cert heroisme de la raó que se sap universal. Dit d’una altra manera: els valors de la raó europea són europeus pel seu naixement però universals per la seva validesa. Pot ser la crisi d’identitat europea tingui alguna cosa a veure amb el concepte despectiu d’”eurocentrisme” amb el qual es contempla a sí mateixa i a la seva pròpia raó. Europa hauria deixat de creure en ella mateixa. Pero al mateix temps no pot renunciar a ser el que és. Es tracta d’una patologia psiquiàtrica nova: el narcisisme culpable.

Pedro ha dit...

La solució és claríssima, un patriotisme de drets i deures, més Habermas i menys Unamuno, més racionalisme i més il.lustració. Més matèria gris i menys caspa.