18.1.07

Bàrbar és qui diu barbaritats

No se le permitió a la ONU verificar la inexistencia de armas de destrucción masiva, se pasó por alto al Consejo de Seguridad, se lanzó el ataque "preventivo" sólo para descubrir que Sadam no tenía armas de destrucción masiva, que era fácil bombardear e invadir Irak, pero dificilísimo ocupar al país. La guerra contra el políticament correcte passa per combatre coses com aquestes. Vegin dues simples fórmules en aquest article. La primera és la de verificar la inexistencia de armas de destrucción masiva. Res a veure amb les armes, el problema és lògic. És la impossibilitat de verificar cap inexistència. I després hi ha el sólo que ens recorda, per exemple, els honrats policies empresonats per l'únic motiu de parlar amb un periodista d'El Mundo. Absolutament prescindible seria però qualsevol crítica del políticament correcte que no deixi clara la qüestió bàsica; aquesta crítica no és una crítica a la dimensió formal del discurs. No és una qüestió de divergències formals la d'un maricón com alternativa al políticament correcte homosexual o d'un moro de merda al cultural magrebí. No ho és perquè, malgrat el políticament correcte divinitzi la formalitat, el problema és que ho faci convertint-se si cal en apologeta de la mentida educada davant la veritat malsonant. D'aquí el sólo, mentida fins i tot pels més correctes dels polítics que reclamarien ofesos la referència al petroli que hi manca i d'aquí també el buscar proves de la no-existència d'una cosa. No hi ha proves concloents de la no-existència de Déu perquè no n'hi pot haver. Ens conformem amb no trobar cap prova concloent de la seva existència per afirmar que no existeix. Diguin-ne armes de destrucció massiva si volen. Problema, el del políticament correcte, que sobrepassa el formal referint-se a l'àmbit lògic (lógos). Autèntica guerra de fidels contra el políticament correcte sempre que calgui, fidels al principi de que bàrbar és qui diu barbaritats. El què i no el com.
.