30.12.07

Sarko i la laïcitat republicana

[Sarkozy] se encara, audacia no le falta, con el pensamiento laico de la República. No para derogarlo, desde luego; le basta con cargarlo de adjetivos y hablar de "laicidad positiva": como todos los de su clase el adjetivo no suma sino resta.


És cert que, com deia Daniel Gamper, "no parece probable, sin embargo, que el bueno de Sarko se plantee una refundación de la República que vaya más allá de considerar que las confesiones religiosas organizadas posean capacidad de interlocución privilegiada". Sense ser una refundació de la República, aquesta capacitat d'interlocució privilegiada (que ja va defensar Sarkozy sent Ministre de l'Interior i es va implicar activament en la creació del Conseil Français du culte musulman) sembla ser una important posada en qüestió del model laic de la República francesa. Segons Timothy Garton Ash, el model laic francès es caracteritza per l'aposta de treure els déus de la plaça pública més que no pas per la defensa d'una plaça pública on creients i no creients hi discuteixin en igualtat de condicions (un model que seria més semblant al que sembla defensar l'ancien premier ministre Jean-Pierre Raffarin). Aquesta primera concepció del laïcisme que presenta Garton Ash és la que François Bayrou ens recorda fonamentada en la necessitat de "donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu". D'aquí que el laïcisme carregui també amb el pes del republicanisme i vagi més enllà d'una recerca de la convivència pacífica entre diferents col·lectius religiosos. Per això és també una aposta per treure els déus de la plaça pública donant-la al Cèsar. I per això les polítiques d'un estat laic no són les de fomentar la creació d'escoles públiques religioses o situar els líders religiosos com a intermediaris privilegiats entre la societat i el govern, sinó recordar-los com a intermediaris entre els fidels i el més enllà. L'aposta per l'estat laic es fonamenta en aquesta separació entre una religió que parla amb fidels sobre el més enllà i un govern que parla amb ciutadans sobre l'ici-maintenant. Cèsar i Déu no miren junts l'horitzó. Ho vam dir amb Amartya Sen fa pocs dies; quan després dels atemptats de Londres, Blair opta per convertir els líders musulmans moderats en interlocutors privilegiats, el que fa és reforçar encara més els vincles religiosos dels ciutadans musulmans portant altre cop la religió a la plaça pública i donant a Déu el que és del Cèsar. Donar als líders religiosos l'status d'interlocutors privilegiats del poder polític és donar-los una responsabilitat que com a religiosos no els pertoca i això, sumat a la creixent vinculació religiosa dels ciutadans que aquesta política fomenta, és l'inici del camí que porta a allò que Gandhi anomenava la "vivisecció de la societat"; el problema que se suposa es vol evitar davant la creixent pluralitat de les nostres societats.
.

Carn, alè i un principi rector

Lo que a fin de cuentas soy es carne, aliento y un principio rector. Déjate de libros. No te dejes distraer más: no te está permitido. Antes bien, como si ya te estuvieras muriendo, desprecia la carne, sangre y polvo, huesos y una fina red de nervios, venas y arterias. Mira también el aliento cómo es: aire, y no siempre el mismo, sino a todas horas expulsado y de nuevo espirado. El tercero, pues, es el principio rector. Reflexiona de la siguiente manera: eres viejo. No permitas por más tiempo que éste sea esclavo, ni que se deje aún manejar como una marioneta por un impulso antisocial, ni que se irrite con el destino presente, ni rehúse el destino futuro.
.
Marco Aurelio. Meditaciones, libro II
.

29.12.07

Tout comprendre c'est tout pardonner

Ha nascut un gran blog.
.

Les assassins ne gagneront pas!

No he viscut fins ara per deixar-me intimidar per kamikazes. Una batalla es lliura al Pakistàn, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra. Vaig tornar al Pakistan la setmana passada per tal de conduir aquest combat per la democràcia. Amb la sang dels meus partidaris vessada pels carrers i sobre la nostra roba, reafirmo el nostre compromís al servei d'aquests valors.

Conec les forces que em temem com a una enemiga. Zia ul-Haq, el dictador disposat a tot del Pakistan dels anys 1989, va dir una vegada que l'error més gran de la seva vida va ser no haver-me matat quan en va tenir la possibilitat. La batalla pel futur dels pakistanesos, fa ràbia a cada ciutat, a cada cantonada de carrer. La munió de gent que es va unir a l'aeroport de Karachi venia de tot arreu, fent front a les amenaces, malgrat el risc que corrien. Ella és el veritable rostre del país, el centre moderat. L'esdevenir del Pakistan hauria de ser decidit per eleccions lliures i honestes a finals d'aquest any. Els extremistes utilitzaràn tots els sagnants a la seva disposició per atacar i impedir la causa de la democràcia. Recorreràn a la violència per restringir la llibertat d'associació i d'expressió. Volen fer descarrilar la transició a la democràcia.

L'atac dirigit contra mi era més que un atac contra un individu. Es tractava d'un atac contra totes les forces polítiques pakistaneses que volen la democràcia. Era un atac contra el Pakistan mateix. Un atac contra els drets polítics i humans de tot ciutadà i contra el procés polític. L'objectiu era intimidar i fer cantar tots els partits polítics de la nostra societat. Els extremistes prosperen sota la dictadura. Saben que la moderació i la democràcia signaràn la seva fi. No recularàn davant res per destruir-les a totes dues.

Els assassins que han matat 140 persones a Karachi han traït l'essència del missatge de l'islam. La llei islàmica és absolutament clara sobre aquest punt: atacar, sense haver estat provocat, civils desarmats, innocents, i destruïr la propietat d'altri està prohibit. La seva acció deriva de la Hiraba, és una guerra contra tota la societat. Podem desviar avions, però ningú desviarà el missatge de l'islam.

Els extremistes saben que la democràcia pot salvar el Pakistan de les polítiques de terror encoratjades pels senyors de la guerra. Intenten prendre el control de l'Estat atacant el procés polític i desafiant les forces de l'ordre. Però no podràn assassinar els somnis, assassinar les esperances que els pakistanesos pobres tenen en la democràcia i en un futur millor. La comunitat internacional ha condemnat els atacs terroristes del 18 d'octubre a Karachi, ha plorat amb les families dels morts i ha pregat per la ràpida recuperació dels ferits.

Tots els nostres pensaments, totes les nostres pregàries són per aquells que han donat la seva vida o han estat ferits i a les seves famílies. Han fet el sacrifici últim en nom de la democràcia i dels drets fonamentals del poble. Que Déu pugui donar etern repòs a les seves ànimes. L'ofrena més bonica que podem oferir a aquests coratjosos ciutadans és un Pakistan democràtic, fort, viable i moderat.

(traducció d'un article de Benazir Bhutto aparegut al diari Le Figaro el dia 24 d'Octubre del 2007)
.

28.12.07

De la Torre, votar, informar-se

Em sembla molt oportuna l'aportació de l'amic De la Torre al comentari que dimecres vaig fer d'un article de Peter Singer titulat "Per què votar?". En el seu article posa sobre la taula un important problema que Singer no contemplava en el seu article com són els efectes de la desinformació ciutadana en la qualitat de les decisions col·lectives. Com que la democràcia representativa disminueix fins a quotes gairebé residuals la vinculació de coses tals com les decisions col·lectives i les eleccions, en el sentit que el votant l'únic que decideix és qui ha de decidir, el grau d'informació que aquest tingui de les qüestions tècniques de la democràcia serà menys important com més gran sigui l'acord que respecte aquests qüestions existeixi entre els polítics. Seguint l'exemple del comerç internacional que posa el Jordi, si els polítics coincidíssin en el simple diagnòstic de funcionament del comerç internacional, el grau d'informació que els electors tinguéssin sobre aquest assumpte no seria potencialment perjudicial pel bon funcionament de l'economia perquè no seria susceptible d'incidir en les decisions polítiques que es prenguéssin en relació a aquesta qüestió. La informació del ciutadà és, per tant, especialment rellevant quan la discusió política se centri en el diagnòstic de la veritat més que no pas en els projectes que sobre ella poden ser construïts, com acostuma a passar.
Diu el Jordi que "de fet, l'abstenció pot ser una benedicció si qui es queda a casa està encara menys informat que qui vota". Cal tenir en compte que l'optimització de les decisions col·lectives no és l'únic problema que es planteja la democràcia i és per això que Peter Singer, en el seu article, no es preocupava tant de la qualitat de les decisions que poguéssin prendre els ciutadans com del fet que aquestes decisions fóssin preses pel més gran nombre possible de ciutadans. Pressuposar que l'abstenció dels menys informats pot ser beneficiosa per la qualitat de les decisions preses oblida que en la naturalesa mateixa de la democràcia hi ha la preocupació per evitar que una minoria decideixi aleatoriament sobre els afers que afecten el conjunt de la societat. I aquest problema és fins i tot més important, i aquest és un punt realment problemàtic, que la seva eficacia real. És possible que la proposta del vot obligatori de Singer resulti antipàtica a aquells que creiem que l'individu ha de ser lliure fins i tot de desentendre's dels afers públics en la mesura en que coincideixin voluntat i possibilitat, però em sembla important tenir en compte que no anava encaminada a la millora de les decisions polítiques sinó a la millora de la seva representativitat i legitimitat. Crec que de la millor democràcia hem d'esperar-ne les millors i més legitimades decisions i, per tant, aquesta democràcia serà més forta com més alta i més informada sigui la participació ciutadana.
.

27.12.07

Llicència per suïcidar-se (lentament)

Només com un intent de salvar l'absurd lògic de pressuposar que una empresa es dediqui en cos i ànima a l'assassinat dels seus clients es pot entendre que Félix de Azúa escrigui el matís entre parèntesi. Que el tabac mati entre parèntesi mostra fins a quin punt és moral la gramàtica i fins a quin punt és vergonyós que l'articulista pretengui fer passar per literatura fantàstica coses com aquesta: "La batalla continúa, pero el público culto de los países ricos ya no se lleva a engaño y las ventas han caído. En consecuencia, las tabaqueras disparan ahora su publicidad hacia los niños y los países del tercermundo. Tratan de matar a los más débiles e ignorantes." El millor del cas és que sota protecció de la llicència literària es puguin confondre assassinat i suïcidi, de tal manera que l'article denunciant les maldats de qui el vol veure mort estigui firmat per algú que es presenta com a suïcida.
.

Un conte de noël

26.12.07

Per què votar?

f we don’t want a small minority to determine our government, we will favor a high turnout. Yet since our own vote makes such a tiny contribution to the outcome, each of us still faces the temptation to get a free ride, not bothering to vote while hoping that enough other people will vote to keep democracy robust and to elect a government that is responsive to the views of a majority of citizens.

Interessant article de Peter Singer on intentant presentar raons que portin el ciutadà a les urnes acaba evidenciant que aquestes raons no existeixen. No hi ha cap esforç, per petit que sigui, que calgui fer per votar que pugui veure's recompensat en l'efecte real del vot emès. Això és així en tota societat democràtica que jo conegui o pugui imaginar. D'aquí que no hi hagi cap intent de mostrar al ciutadà abstencionista el seu suposat error. I d'aquí que, com acostumen a fer els moralistes, pretengui convèncer el ciutadà d'actuar com si en el seu acte es definís l'actuació del conjunt de la societat. També Kant, que va convertir el com si en imperatiu categòric, el va utilitzar per tallar-se les mans i assegurar-se així de no tenir-les mai brutes. L'evident caràcter il·lusori del com si i la seva manifesta inutilitat per presentar el vot com la millor alternativa a qualsevol altra alternativa, obliguen al sempre sensat Singer a proposar la opció més realista i la única autènticament eficaç per assegurar un increment en la participació electoral; el vot obligatori.
.

24.12.07

Escriure la història

Antonio Robles assegura que el passat dimecres 19 de Desembre és un dia històric perquè la societat civil es va aixecar per primera vegada "contra la dictadura de la immersió" (lingüística). Ara esperen el Parlament Europeu i el Defensor del Poble europeu, que pronunciant-se sobre l'afer seguiran escribint una història on el dia pot ser històric o simplement anecdòtic. Fa molt temps que es diu, però no gaire que es diu sense raó, que la història l'escriuen els que guanyen. Ara que no hi ha gairebé res més democràtic que escriure la història (fins i tot jo puc fer-ho), fa bé Robles de marcar aquest dia al calendari, perquè l'esperança de que algún dia les futures generacions girin la mirada enrera i l'assenyalin amb l'entusiasme amb el què ara ell mira el 1789 passa pel fet que algú com ell ho escrigui i que molts (com ell?) s'ho creguin. Ara que la història és poc més que un gènere literari, molt més important és aquest cercle vermell al calendari que els efectes polítics d’una iniciativa amb el suport de 50.000 ciutadans que només la literatura èpica pot presentar com a motor de la història.

.

23.12.07

Man of the year?

Last week, 22-year-old opposition activist Yury Chervochkin died in hospital after several weeks in a coma. He had been beaten nearly to death an hour after making an anxious cellphone call to our offices saying he was being followed by members of the organized-crime task force known as UBOP, which has become the vanguard of the Kremlin's war on political opposition. A witness saw him clubbed repeatedly by men with baseball bats.
.

La joie de vivre

Siamo un Paese depresso, scrive il New York Times: forse perché abbiamo esportato belle donne e gioia di vivere

Il Corriere della Sera

Al Corriere.it, la notícia de la història d'amor entre Carla Bruni i Nicolas Sarkozy va caure en mans d'un patriota d'aquells que Mariano José de Larra va descriure al castellano viejo. D'aquells que "de paso que defiende que no hay vinos como los españoles, en lo cual bien puede tener razón, defiende que no hay educacón como la española, en lo cual bien pudiera no tenerla; a trueque de defender que el cielo de Madrid es purísimo, defenderá que nuestras manolas son las más encantadoras de todas las mujeres". Greument ofès perquè el NyTimes havia dit que Itàlia era un país en depressió, perquè el NyTimes no parlava de la mamma patria amb el respecte que la buona signora mereixia, el redactor aprofitava l'afer per, al preu de convertir Carla Bruni en una manola, treure pit tot recordant la bellesa de les dones italianes i la gioia di vivere del país dels papes. Ho deia així, com acostumen a fer els turistes benpensants que tornen de l'Índia entusiasmats perquè la gent somriu feliç i ara saben que menjar tres cops al dia és un més entre tants luxes inútils, o com fan aquells propagandistes de la revolució cada cop que un balsero acaba feliçment els seus dies entre les dents d'un tauró, quan viatjava nord enllà, on diuen que la gent és avorrida i freda, on les dones són lletges i no s'afaiten per por que el pèl surti amb força renovada...
.

22.12.07

Homo erectus extinctus

Llegeixo que el sexe masculí podria desaparèixer a causa de la creixent inutilitat del seu principal valedor, el gen Y. La història em recorda una anècdota, de la que desconec absolutament la seva veracitat, que m'havia explicat en moltes i diverses ocasions un amic. Deia que Dalí, el geni ampurdanès, un dia havia fet arribar al seu pare un petit potet amb esperma i una breu nota on hi posava: ja no et dec res. Sempre em va semblar que Dalí havia pecat d'optimista, creient poder saldar el deute de viure amb el plaer d'un breu tocament, però veig que la seva visió ha trobat nous adeptes, convençuts que l'home és una màquina ja incapaç de complir amb la seva principal tasca; la fabricació d'esperma. Ara que l'esperma és objecte de fabricació industrial, sembla que prèn més força que mai la vella preocupació feminista de per què s'havien de quedar el porc sencer quan només en volien una botifarra i que mai fins ara la resposta havia estat tan clarament un rotund per a res. El que no m'acaba de convèncer és el salt de la inutilitat a la desaparició perquè, en definitiva, també aquelles que somriuen llegint una notícia que fa dies em treu la son es troben tràgicament confrontades a la supervivència del més inútil, que es manifesta constantment sigui en forma de pèl axil·lar o en la de company de feina. Entenc que una supervivència comparable a la del queixal del seny és un trist consol pels homes orgullosos de la seva natural dotació sexual i comparteixo per tan miserable forma de vida anunciada, però qui no es consola és perquè no pot.
.

21.12.07

Blair i l'islam

Després dels atemptats del 7 de Juliol del 2005 a Londres, el Primer Ministre britànic, Tony Blair, va fer una crida a la “veritable i moderada veu de l’islam” en oposició a la dels fanàtics religiosos. Malgrat aquesta crida es formulés amb una intenció especialment digna d’elogi considerant-la en el seu context històric, Blair sembla caure en el mateix error teòric que els fanàtics contra els que es pretén protegir. Al buscar una veritable i moderada veu de l’islam, no només es dóna per suposat que aquesta veu existeixi i que sigui al mateix temps veritablement islàmica i moderada sinó que el fet de trobar-la serà motiu suficient per acabar amb el fanatisme religiós. Aquest posicionament no només sembla afectat per un excessiu optimisme respecte el contingut literal dels textos sagrats (en contrast amb posicionaments com els d’Ayaan Hirsi Ali, per exemple, que només espera trobar odi i conflicte en els textos sagrats dels musulmans) sinó que limitant-se al que podriem considerar un debat teològic en tant que encaminat al descobriment de les veritables essències de la religió, es basa en una visió singularista de la identitat dels ciutadans musulmans. L’error d’aquesta mirada singularista no és només de diagnòstic, sinó que fàcilment es pot reflectir en polítiques inadequades de cara a aconseguir propòsits tals com la convivència pacífica o la vertabració política d’una societat plural.
.

Geordie

20.12.07

Nella mia ora di libertà

perquanto voi vi crediate assolti
siete per sempre coinvolti.

FabrizioDe André

No deixa de sercuriós que en un món on tot el que és auto fa referència a alguna màquina, la reflexió sobre es trobi tant afectat del mite autoreferencial del self-made man. Mite impossible de realitzar, ni tansols si un salt enrere en el temps facilitésuna inseminació retrospectiva del tot pecaminosa. D’aquí queel màxim canvi que estàn disposats a admetre gran part dels teòrics de lapolítica sigui o bé el de la psiquiàtrica tria entre múltiples identitats o el defomentar el model de salt intercivilitzatori d’Hirsi Ali o encara el del reconeixement del bàrbar com a fenòmen d'interès cultural. Res que no es puguifer, per entendre’ns, una nit amb l'única companyia d’un bon whisky. Obliden, però, queel valor de la política recau en l’esperança que l’home, un copdeliberat, tingui certes dificultats per reconèixer-se en el personatge que el saluda a l'altra banda del mirall.
.

19.12.07

Vet aquí un gat

Hi ha un final de la història en Fukuyama, és cert, però hi és en la mateixa mesura que hi ha novel·la cavalleresca en el Quixot, afirmacions sense-sentit en el Tractatus de Wittgenstein o linx ibèrics als pirineus; en pretensions, més o menys aconseguides, d'últim i autèntic representant de l'espècie. La història que acaba no és, per tant, aquella amb un final feliç que celebra Fukuyama després de la caiguda del mur de Berlín. No acaba la història per haver arribat al final del seu desplegament sinó per tot el contrari. Si hi ha un final de la història en Fukuyama és precisament perquè ens mostra fins a quin punt és il·lús considerar la història com alguna cosa que pot acabar.
.

18.12.07

Sobre la il·lusió del destí

Ara veig el llibre sobre la taula, cap-per-vall, i la contraportada esdevé un misteri. Hi parla Mario Vargas Llosa definint-lo com un "ensayo apasionante, valeroso y polémico (escrito por) uno de los pensadores liberales más lúcidos de nuestro tiempo". I avui que hi estic d'acord em pregunto com li podia semblar que el llibre Assassinat a Amsterdam, d'Ian Buruma, li podia semblar una obra d'art. Anar inflant la bola de l'elogi la pot acabar convertint en una seriosa amenaça. Així les contraportades es faria difícil escollir lectura, i la veritat és que ni de lluny són comparables. Però el misteri real me'l presenta Fernando Savater. "Tener identidad, como bien ha dicho Amartya Sen, es tener la ilusión de un destino". No ho recordava però és cert que el títol inclou la ilusió del destí. Identity and violence: the illusion of destiny. I si he pogut oblidar-ho en tant poc temps és perquè una cosa és que la il·lusió estigui acompanyi el títol i una altra molt diferent és que Amartya Sen presenti com a sinònims la identitat i la il·lusió de destí o, encara, que la il·lusió de destí impresa en portada sigui en alguna mesura, per petita que pogués ser, eco de les pàgines que protegeix. Crec que no ho és com tampoc ho eren els límits de la tolerància al de Buruma. Però arribats a aquest punt em pregunto quina és la naturalesa de la il·lusió que Savater sembla haver-hi trobat. És la il·lusió gens il·lusa d'un nen el dia de reis o nadal, segura que el carbó serà de sucre i els regals molt semblants als llistats? O és, en canvi, la il·lusió del fanàtic religiós, que mor abraçant un fantasma com si l'amor fós correspost? Sigui quina sigui, em resultaria molt difícil trobar-li un lloc al llibre, altíssimament recomanable, d'Amartya Sen.
.

17.12.07

Una sola identitat

Una crítica que es fonamenta en l'existència del matís en la identitat personal, com la que es fa al paradigma de Huntington per basar-se en una visió reduccionista del fet cultural i identitari, no hauriem d'oblidar que aquest matís és important també en la crítica. Això és, quan es critica una visió reduccionista, excessivament limitada i tot l'etc que segueix, cal tenir en compte que ho fem en nom d'una visió més realista per més complexa però no per múltiple. El principi d'unicitat de la realitat val arreu, fins i tot quan algú com jo, per molt rar que pugui ser, es reafirma com a jo, com a u. D'aquí que calgui introduir un matís que no em sembla poca cosa al llibre, excel·lent, d'Amartya Sen. La crítica a la fantasia singularista no pot, com fa per exemple al parlar d'identitats globals i locals, basar-se en la defensa d'una idea de la multiplicitat d'identitats. Cal recordar que entre l'esquizofrènia i la complexitat hi ha encara alguna diferència rellevant.
.

16.12.07

Assassini

Si la meva mare tingués rodes seria una bicicleta

En cap època de l'any com al Nadal mostra la moral la seva cara més espontània i, diguem-ho així, més sincera. S'acosta un noi amb una merda de dibuixos llapis sobre cartolina. Llença, literalment, dos dels dibuixos sobre la meva mà, extesa per automatisme educacional vers una mà que un parpalleig enrera es mostrava oberta i sincera. Com és llei de la gravitació universal, les merdes llapis sobre catrolina cauen a terra i en aquest punt, amb l'acusació d'embrutar allò que més lamentablement brut no podia estar, comença el xantatge moral i la corresponent exigència de caritat. El conflicte exigeix agudesa periodística perquè resulta que un nen que ronda els 30 em diu que és orfe i busca feina. Aquest és el mèrit, no-parents, contrapès imprescindible dels dibuixos de merda, que justifica(ria) la plena obediència a l'imperatiu caritacional.
A pocs metres d'allà una paradeta demana per carità una ajuda per les malalties del cor. Davant la passivitat general, un jove col·laboracionista, dotat d'un espectacular miocardi, enorme i sa, tot sentiment, no pot evitar fer-se el judici moral a sobre i, cridant com qui anuncia fruita fresca, acusa els vianants d'assassins. Bon cor, tot sentiment, com l'Alzamora que ahir posava els nazis en context per afirmar que "el més dur de Les benignes és haver d'admetre que, en idèntiques circumstàncies, cadascun de nosaltres podria convertir-se també en un assassí. O en una víctima". Sort del matís, que converteix la frase en un sense-sentit prou gran com per estalviar-nos de treure el Pinker a passejar. Perquè efectivament, d'estar en idèntiques circumstàncies haguéssim estat en idèntiques circumstàncies.
.

15.12.07

Veïns

Screaming young babies
No piece and no quiet
I got T.V.'s, saxophone playing
Groaning and straining
With the trouble and strife

Neighbours. The Rolling Stones

L'enfer c'est les autres

Jean-Paul Sartre

És cert que això que ve no té cap importància, però sento des del més profund de la meva consciència social el reclam d'una reflexió obvia. Ahir llegia una conferència que Ulrich Beck va fer el 2005 al CCCB titulada "Redefinir Europa. Una visió cosmopolita" i em va soprendre que, analitzant la història europea, oposés l'Europa de guerres a una Europa de veïnatge. I avui, a la revista Bezina, la mateixa fal·làcia em torna a saltar al coll quan Quim Pérez afirma, parlant d'Amos Oz i presentant el seu posicionament polític en el conflicte israeliano-palestí, que "tots dos pobles han de renunciar a una part del tot, per tal de repartir-se la casa i passar d'estar enfrontats a mort a esdevenir veïns". És curiós que cap dels dos parli de bon veïnatge, per exemple, i escriguin despullat un substantiu que de tot o gairebé podria presentar-se vestit. Perquè forma part de la tràgica mirada a la història que sigui entre veïns que s'han lliurat les més sanguinàries de les guerres.
.

14.12.07

Sí, no, ns/nc

Com que quan la política irromp en l'àmbit de la filosofia arriba sempre amb una exigència d'allò que els francesos en diuen d'engagement (i que Déu vulgui diferent de l'engagement anglès), està bé que els plantejaments teòrics facilitin la ferragosa tasca d'aixecar-se de la butaca per trepitjar el sempre gèlid terra. D'aquí que sigui d'agraïr trobar principis expressats amb la claredat d'Amartya Sen que, al llibre "Identitat i violència", ens planteja de manera molt clara dues maneres diferenciades d'entendre el multiculturalisme: una que es concentra en la promoció de la diferència com a valor en si i una altra que se centra en la llibertat de raonaments i de presa de decisions, i celebra la diversitat cultural en la mesura en que és escollida amb tanta llibertat com sigui possible per les persones involucrades. I d'aquí en surten dues preguntes a les que és un gran plaer intel·lectual poder respondre ja d'entrada amb monosílabs, com qui camina pel món amb unes còmodes sabatilles d'estar per casa. La primera pregunta és centrada en la manera com són percebudes les persones; han de ser categoritzades en termes de les tradicions heretades o bé s'han d'entendre com a persones amb moltes filiacions i associacions sobre les prioritats de les quals han de triar elles mateixes? Respòn ferrancab: no, sí. Segona pregunta; la imparcialitat del multiculturalisme ha de ser jutjada per la manera en què deixi tranquiles les persones de diferents orígens culturals, o bé per la manera com la seva capacitat de prendre decisions raonades estigui positivament recolzada mitjançant oportunitats socials d'educació i participació en la societat civil i en els processos econòmics del país? Respòn ferrancab: no, sí. Nice and easy.
.

13.12.07

Nice & easy

Identitat i Grandeur

Dèiem ahir que una concepció fixista i/o simplista de la identitat individual representa una pèrdua per la democràcia perquè aquesta es veu reduïda a simple escenari del xoc o confrontació d'interessos de grup. Des d'aquesta perspectiva, l'alta política no seria gaire més que la recerca d'un equilibri de reconeixements, com semblen entendre alguns multiculturalistes. Doncs bé, si això hem dit que és una pèrdua, una reducció, una limitació de la democràcia, em sembla que és just, noble i fins i tot necessari dir què és el que s'ha perdut i perquè aquesta pèrdua em sembla important. El primer que cal dir és que ho considero una pèrdua més en el terreny teòric que en el pràctic i que, per tant, la gran pèrdua de la que parlo segurament no és gaire més que una limitació en la nostra mirada. Pa a l'ull. El valorar la importància que aquesta mirada tingui ho deixo, com he fet sempre, a les seves mans. Primerament, es perd alguna cosa fonamental per la democràcia quan el debat deixa de ser considerat com a (de)formador d'opinió per passar a fer les funcions de ring per l'esbatussa partidista. Vista la poca movilitat que presenta el mercat de treball polític i considerant que dels pocs trànsfugues que hi ha no en conec ni un de net, és de suposar que aquesta pèrdua no representa una gran amenaça pel sistema. De totes maneres, aquesta visió reduccionista de la democràcia o del joc de partits, diguin-li com vulguin, talment aquesta visió que assimila la societat humana a un camp de batalla on el que encara no val segurament hauria de valer, no només fomenta el tancament de l'individu en la petita col·lectivitat que s'esbatussa en el seu nom, no només fomenta els conflictes polítics enlloc de buscar-los solució, sinó que imposa al propi individu que se suposava autèntic subjecte del joc social l'autoconsciència de prescindibilitat i petitesa. El problema d'aquesta visió no és només que sigui un extraordinari abric teòric pels enemics de la democràcia, sinó que fins i tot quan aquests no tinguin èxit posa el seu valor en autèntic dubte.
.

12.12.07

Reconeixement i identitat

Que moltes d'entre les més selectes ments del panorama intel·lectual internacional hagin decidit ensenyar els musulmans a llegir els seus propis textos sagrats, bé sigui per evidenciar-los com a cosa de bàrbars, bé per assenyalar-hi entusiastes les línies pacifistes i tolerants, entra dins l'extesa tendència de no pressuposar en el proïsme ni una gota de la complexitat que en nosaltres s'evidencia clarament i tràgica. És cert que molts es voldrien simples apèndix d'un llinatge, però el fet que aquesta voluntat es mostri sempre conflictiva en la quotidiana impossibilitat de deixar-se dur pel riu demostra fins a quin punt és il·lusoria l'aspirada, per còmoda, simplicitat. Aquests bons pares que agafen el nen musulmà de la maneta i li diuen vine que ara llegirem aquest conte que tant t'agrada junts, i que espera sincerament que el nen l'engui d'una puta vegada, acostuma a passar per alt algunes coses importants. Com a mínim les tres que segueixen. La primera és que, malgrat Huntington i Ben Laden, no hi ha una sola manera de ser musulmà. La segona, que cap home viu només de la seva religió, per molt pietós que sigui. La tercera, que el més musulmà dels musulmans pot sempre dir-se Figo i saltar a una empresa de la competència. Davant aquest oblit, que no és més que l'oblit del subjecte i el caràcter inevitablement complex i dinàmic de la seva identitat, l'activitat política es veu reduïda altre cop, com en les ments marxistes i feministes, a un conflicte de reconeixement i una confrontació d'interessos grupals. Partint d'aquesta visió, ja no és l'individu qui llegeix sinó qui és llegit, difícilment podrà aspirar el nostre àngel salvador a lluitar contra el fanatisme religiós.
.

Mystery

11.12.07

Els valors d'occident?

Potser no seria del tot mala idea deixar de defensar els valors d'Occident. No per deixar de defensar els valors que volem defensar, evidentment, sinó per deixar d'assimilar-los a un occident del que només es poden reconèixer com a fills adoptius. Defensar els valors així dits universals, per tant, implica, i no només implica sinó que exigeix, no fer-ho en nom de la particularitat, de la celebrada particularitat que com a occidental etiquetem a la secció de congelats, sinó fer-ho precisament en nom de l'universal. Valors com els de la llibertat i la democràcia, que si associem a occident perquè és a aquest ampli espai que anomenem occident on aquests han trobat els seus més exitosos defensors, malament fariem de creure que només a occident poden trobar defensors o que només en nom d'occident poden ser defensats.
Seria un enorme error pensar que pel fet que la historia estigui plena d'accidents, la història és, en ella mateixa, un accident. Hi ha guerres, però les guerres escapen als determinismes dialèctics, es presentin aquests en nom de Huntington o de Marx, per ser en realitat apostes i matances de carn i ossos. D'aquí ve aquella vella afirmació que diu que a les guerres hi mor gent. I d'aquí que les guerres no puguin mai ser inserides en l'aparent neutralitat dels deterministes històrics i que no per casualitat els valors universals o d'universalitat puguin no ser universalment defensats.
.

10.12.07

Libro de los imbéciles

Hay todavía algunas parejas de esa edad, pero ninguna como Patricia y yo. Éstas se morrean cada dos minutos y se meten mano, y seguramente hacen bien, pero a nosotros nos habían educado en el pudor y en el recato, y aunque es cierto que me quedé con las ganas de Patricia y de sus pechitos golosos, también lo es que al patria de esos momentos a su lado, la curiosidad del cuerpo que ya no me cabía en la bragueta y la timidez de palabras que aún no nos cabían en la boca, esa patria es siempre un radiante jardín renacentista, domesticado y en equilibrio, en el que puedo refugiarme cuando de noche aúllan los lobos. Una imagen pura que conservo sin que el rencor o el desconsuelo la tiñan de dolor. No hubo nunca el quebranto de un "te quiero" ni el ruido de un "adiós". Nunca demasiada realidad vino a dañarnos.
..
Salvador Sostres. Libro de los imbéciles
.

Homo oeconomicus

Tinc una especial mania a l'egoïsme genètic allà on sigui que aquest es presenta com a justificació ja sigui d'una teoria social o econòmica o bé, simplement, d'un posicionament personal. Segons aquesta visió, que ens ensenya la fangosa poteta quan es pretén legitimada per Adam Smith o per Richard Dawkins, rera cada elecció de l'individu s'hi amaga, més o menys dissimulat, un càlcul racional de costos i beneficis segons la qual es tria l'equació que més bon resultat asseguri. Potser és culpa de la meva estranya relació amb el càlcul matemàtic, però em sembla evident que raó i egoïsme difícilment podrien trobar en aquestes motivacions un punt de trobada. Més aviat diria que el més probable és que, davant tant complicada tasca especulativa, l'home tendís a triar malament enfrontant la seva limitadeta raó, pobreta, amb el seu aparentment il·limitat egoïsme. Però el rebuig a aquest plantejament o teoria no es pot fonamentar només en la possibilitat d'errar el tret sinó en dos altres i importants factors. El primer és que, acceptant com tot darwinista de bé que l'home ve del mico, difícilment acceptariem ser nosaltres menys que el mico, fins i tot quan parlem de moralitat. O sigui, que si el mico és capaç de renunciar a possibles beneficis en les seves accions, en molt mal lloc quedariem els humans si aixecant enlaire la bandera de la racionalitat decidíssim, en nom d'aquesta mateixa racionalitat, cedir posicions en el rànking moral en favor del mico i altres espècies encara més ridícules com les formigues. El segon argument és molt menys bèstia en el fons i en la forma i es fonamenta en la multiplicitat de factors que intervenen en una determinada decisió. Com ens recorda Amartya Sen al seu llibre "Identity and violence: The illusion of destiny", la diferència existent entre el que el càlcul purament egoïsta recomanaria i la manera com les persones actuen en realitat es mostra clara quan comencem a separar preguntes que haviem assumit com a iguals i que en realitat són molt diferents. Preguntes com, per exemple, "què faré?", "què em beneficia més?", "quines opcions promouràn millor els meus objectius?" i "què hauria d'escollir racionalment?". Impossibilitat per respondre aquestes preguntes però irremeiablement condemnat a l'acció, l'homo oeconomicus acabaria mostrant-se com un autèntic "tonto racional".
.

9.12.07

Progrés

- Ments pel coll, no hi ha sentit pràctic ni res que s'hi assembli- replicà Rasumikhin-. Adquirir el sentit pràctic és difícil, no cau del cel. I nosaltres fa ben bé dos-cents anys que hem desaprès de fer res pràctic... D'idees és possible que no en manquin- digué adreçant-se a Petr Petròvitx-, hi ha bona voluntat, encara que infantívola; d'honradesa, també se'n pot trobar, tot i que els brètols s'han filtrat pertot arreu; però, de sentit pràctic no se'n troba ni per remei! El sentit pràctic avança a pas de tortuga.

-------------------------------------

(...) Reconeixeu- digué Petr Petròvitx esguardant satisfet Zossímov-. Reconeixeu -prosseguí adreçant-se a Rasmuikhin, però ja amb una ombra de to solemnial i de superioritat i una temptació, difícilment resistible, d'afegir: "mon jove amic"-, reconeixeu que hi ha un avenç o, com és corrent de dir, un progrés, si més no, pel que es refereix a la ciència o a les veritats econòmiques...
- Un lloc comú!
- No, no és un lloc comú! Si fins ara, per exemple, hom deia: "estima el proïsme" i jo l'estimava, què resultava d'aquest fet? -prosseguí Petr Petrovitx amb una pressa potser supèrflua-. Resultava que jo partia la capa pel mig per tal de donar-ne la meitat al proïsme i l'un i l'altre quedàvem mig nus, talment com en l'adagi rus: "Si et poses a percaçar diverses llebres d'un cop, no n'atraparàs ni una." La ciència diu: estima't, primer de tot, a tu mateix, car en el món tot està fonamentat en l'interès. Si t'estimes només a tu mateix, fes el teu fet com cal i la capa et resta sencera. La veritat econòmica afegeix que com més nombrosos són els afers particulars ben endegats, i, per dir-ho així, les capes senceres, més sòlides són les bases en què la societat es recolza i millor s'endega la causa comuna. Per tant, en interessar-me exclusivament per mi mateix, m'interesso per tothom i, com a resultat, el proïsme rep una capa una mica més atrotinada, i no pas de les generositats individuals, particulars, sinó com a resultat del progrés general. La idea és simple, però, per dissort, durant molt de temps no ha fet la seva aparició embolcada com estava per l'exaltació i la fantasia; tanmateix, semblava que n'hi hagués prou amb una mica d'esperit per endevinar...

------------------------------------------

- Sabeu el que va respondre el vostre catedràtic a la pregunta de per què fabricava bitllets falsos? Heus ho ací: "Com que tothom s'enriqueix valent-se de procediments diversos, jo volia també enriquir-me com més de pressa millor." No em recordo dels termes exactes; el sentit, però, era aquest: viure a l'esquena d'altri, de pressa, sense trescar! Hom s'acostuma a viure sense esforç propi, a caminar amb caminadors, a trobar el plat a taula. I en sonar l'hora decisiva, cadascú es mostra tal com és.
- Tanmateix, i la moral? I les regles...
- De què us desassossegueu? -interrompé inesperadament Raskòlnikov-. Tot això està d'acord amb la vostra teoria!
- De quin sant està d'acord amb la meva teoria?
- Porteu fins a les darreres conseqüències allò que preconitzàveu fa poc, i resulta que hom pot assassinar...

Fiodor Dostoievski. Crim i Càstig
.

5.12.07

Muravchik contra Werther

Deixo la maleta a mig fer per llegir una entrevista a Muravchik que Sir Luri el d'Ocata, amb un criteri sempre encertat, qualifica d’impressionant.

Johnson: Should democracy be promoted when the likely consequence is the election of Islamists? When you debated Martin Kramer of the Washington Institute you argued for 'democratic universalism' while he took the view that free voting among Arabs only stokes up radicalism. Kramer coined the term 'consensual authoritarianism' to sum up what he thought was the most we could aim for in the Middle East, for now at least. [17] How should democrats deal with what we might term 'the Hamas problem'?

Muravchik: The essential question is whether there are material and psychological forces in place that would prevent Islamists who win an election from making that the last election. It's the same issue that we faced with the Communists. The phrase now widely repeated – 'one man, one vote, one time' – was coined in South Africa in fear at the consequences of an ANC election victory. Well, I am not afraid of Islamists winning an election if there will be another election. We can hypothesise a situation – say in Egypt – where after a long struggle for genuine free elections the Islamists come to govern. But it would be extremely difficult for them to prevent the next election. I am inclined to take more risks in this regards than some people, including Martin Kramer.

Aquest fragment serveix per recordar una cosa que espero no haguéssin oblidat mai: que la llibertat del joc democràtic s'enmarca dins un ordre que queda fora del què les eventuals majories poden potinejar. Aquest marc que defineix l'Imperi de la llei s'estructura per protegir les condicions de possibilitat del democràtic joc d'interessos. Més enllà del cas dels islamistes que comenta Muravchik, la qüestió essencial que ens planteja la formació de qualsevol nova majoria democràtica és, per tant, que aquesta majoria no es pretengui definitiva, que no sigui la última possible. La necessitat que comparteixen la democràcia i el futbol de definir unes regles i un terreny de joc previs al partit ens presenta com a evident que la democràcia liberal, única democràcia propiament dita, no podrà aspirar mai a ser l’entorn de realització del futbolista Zenden (que a cada passada es manifestava objector de consciència davant la tirania de la limitació espaial) o del romàntic Werther de qui ens parla l’amic Alcón acusant-lo, crec que molt injustament i segur que molt a desgrat del seu pare, de ser un "liberal prototip" i que s'allibera fent-se saltar la tapa de la raó. Com bé entenem els entusiastes defensors de la llibertat dels vius, al Parlament ni hi ha lloc per tanta trascendència ni n'hi ha d'haver.
.

4.12.07

Watson, negres, IQ i igualtat política

El bon sentit és el què millor repartit està entre tothom, doncs cadascú pensa que poseeix tant bona proporció d’aquest, que fins i tot els més descontents respecte qualsevol cosa, no acostumen a voler més del que ja tenen. En la qual cosa no és versemblant que tots s’enganyin sinó que més bé això demostra que la facultat de jutjar i distingir el veritable del fals, que és propiament el que anomenem bon sentit o raó, és naturalment igual en tots els homes; y, per tant, que la diversitat de les nostres opinions no prové de que uns siguin més raonables que altres sinó només que dirigim els nostres pensaments per camins diferents i no considerem les mateixes coses.

René Descartes. El discurs del mètode

As I would not be a slave, so I would not be a master. This expresses my idea of democracy

Lincoln

Molt interessant article de Larry Arnhart a l'imprescindible Darwinian Conservatism. Que la raó pugui estar del costat del Nobel Watson quan afirma que els negres tenen un IQ més baix que els blancs, només prèn rellevància tràgica i només es converteix en un sisme polític en la mesura en que la igualtat hagi estat universalment declarada en base a la gratuïtat del dogma. De ser així, d'estar la igualtat fonamentada en el dogma de fe, evidentment, qualsevol dada empírica que el contradigui és culpable de propers càstigs divins. Davant la múltiple i manifesta diferència existent entre els humans, cal entendre que la igualtat política només té sentit mentre no atempti contra l’evidència observacional. El negre no és igual que el blanc, com a mínim, en el color de la pell, però si negre i blanc són considerats com a iguals en tant que ciutadans no és perquè malgrat el fenotip se’ls pressuposi una mateixa intel·ligència sinó una mateixa capacitat i obligació de respondre pels seus actes i els possibles efectes que aquests tinguin en la vida social.
.

3.12.07

Mort a St. Jaume

"Mort a Venècia" explora com cap altra obra que jo hagi llegit l'abisme que separa aquella diferència que el Govern de la Generalitat no ha sabut o volgut entendre. No moris per amor, resa la propaganda educacional sense entendre que entre morir per amor i matar per amor hi ha, com bé deu haver apreciat el lector intel·lgent, una enorme distància. El professor Gustav Aschenbach, protagonista de l'obra, podria haver matat per amor. Podria si el terrible camí que havia triat, si l'amor, hagués acabat amb la vida del bell Tadzio o la seva familia. Però Tadzio sobreviu l'egoisme estètic que exhibeix Aschanbach i que d'altra banda pressuposem en els artistes prvilegiats. Aschenbach no només mata sinó que mor per amor, Ascehnbach mor protagonista de la propaganda governamental contra el romanticisme. Haguéssin, gent bondadosa i amants de la vida, aconsellat sabiament el jove Werther. No moris per amor, li haguéssin dit. I no deixa de tenir la seva gràcia que un govern on alguns moririen per la pàtria i altres per l'emancipació del proletariat es dediqui a lluitar contra el gripau blau babau que creia ser en realitat res més que un príncep encantat. Gripau que es reivindica lliure cridant, amb Aschenbach, "jo moro pel què em dóna la gana".
.

1.12.07

Theo Van Gogh c'est pas moi

Llegides les primeres 70 pàgines del llibre de Buruma i autènticament sorprès per la insuportable lleugeresa de les seves afirmacions. Llibre molt interessant per la informació que conté, les anècdotes que explica i etc. En definitiva, per tot el que l'autor transcriu i posa entre cometes. Però un llibre (de moment?) decebedor, que vola per terra com les gallines. Hi ha algunes curioses afirmacions que de tant correctes que semblen són mentida. Com aquesta sobre el destí de l'assassí Bouyeri: "no sabiendo con seguridad a qué entorno pertenecía, Bouyeri encontró la perdición en una causa asesina". Afirmació que sembla passar per alt que el què busca el perdut no és precisament la peridició sinó l'orient, per trobar-se. O quan escriu que acusar Hirsi Ali i altres crítics de l'islam de funamentalistes il·lustrats podria semblar una contradicció perquè els pensadors il·lustrats rebutjaven tots els dogmes. La conclusió és evident i la cua es menja el peix; o funamentalistes o il·lustrats. Cal un posicionament que, un cop près, segurament el salvaria d'afirmar el que la lògica de la frase imposa: l'equiparació de Theo Van Gogh i Hirsi Ali amb l'assassí Bouyeri per la reducció del conflicte a "dues visions diferents de l'universal". Inclou també una petita però curiosa reivindicació d'orgull creador amb una paternal mirada al protagonista de la història que crida al cel, objectivista, Madamme Bovary c'est pas moi: Theo Van Gogh es va deixar seduir per l'encant d'aquell dandi de cap rapat, Pim Fortuym, pobret. I aquest estrany però, que matitza com fan els forats negres, malgrat pugui ser culpa de la traductora: "su asesino (el del seductor Pim) se basaba en principios fanáticos, pero Fortuyn fue un maestro en la cursileria nacional".
.

30.11.07

Té el seu perquè

Otro muerto, otro muerto
Qué más da
Si está muerto, que lo entierren y ya está
Otro muerto, pero no es sin ton ni son
De momento se acabó la discusión

Otro muerto, pero qué bonitos son
Calladitos, sin querer llevar razón
Otro muerto, pero tiene su porqué
Algo ha hecho y si no pregúntale

Mecano. Otro muerto

Al principi del llibre “Murder in Amsterdam”, Ian Buruma explica que després de l'assassinat de Theo Van Gogh, a Hirsi Ali se li va retreure haver causat una ofensa innecessària amb la seva polèmica pel·lícula i a Theo Van Gogh (al mort) d'haver insultat els musulmans (en vida). El retorn a la obra del ciutadà mort i la ciutadana amenaçada que fan alguns pensadors de pau té de pervers molt més que un punt. Una enorme taca es mostra en les presses amb les que córren a la recerca de la causa perquè posen de manifest la perversa lògica dels assassins. La possibilitat de dormir tranquils depèn del terrible pressupòsit de que hi ha en l’obra condemnada per l’assassí un motiu de pes per la condemna. Que hi ha, per tant, una possible justificació del crim, una possible ofensa que mereixi el càstig de la mort o l’exili. És una lògica que davant la violència etarra sempre s'ha cobert amb la proposició "alguna cosa deuria haver fet". Evidentment, alguna cosa havia fet i, evidentment, aquesta cosa és la que presenta l’assassí per justificar el seu acte. Però acceptar que la conclusió de l’assassí no la podem assumir com a pròpia, cosa que acceptem amb enorme facilitat els xerrameques de bona voluntat, impedeix que poguem presentar les mateixes probes per jutjar l’assassí que les que el jutjat va fer servir en funcions de jutge. El ridícul de buscar la causa de l’assassinat o l’amenaça a l'article de Redeker, per exemple, o a les paraules d'Hirsi Ali, o a la pel·lícula de la mateixa Hirsi Ali amb Theo Van Gogh, es fa evident en la estupidesa de reclamar prudència al mort. Perquè la batalla no és dialèctica, sinó sobre la possibilitat del diàleg, la discusió dels continguts és exclusiva de les víctimes. Suposant que encara puguin discutir alguna cosa.


29.11.07

Educació en llibertat

L'educació liberal és l'antídot a la cultura de masses, als efectes corrosius de la cultura de masses, a la seva tendència inherent a no produir res més que "especialistes sense esperit o perspicàcia i sibarites sense cor". L'educació liberal és l'escala a través de la qual intentem ascendir dela democràcia de masses a la democràcia en el seu sentit original. L'educació liberal és la temptativa necessaria per fundar una aristocràcia en el sí de la societat democràtica de masses. L'educació liberal recorda la grandesa humana a aquells membres de la democràcia de masses que tenen orelles per sentir.

Hem d'enfrontar-nos a la nostra extraordinària situació, creada per la necessitat d'intentar ésser més que atents i dòcils oients, concretament, jutges, encara que no essent prou competents per ser-ho. Pel que em sembla, la causa d'aquesta situació és que hem perdut tota tradició d'autoritat en la que podem confiar, hem perdut el nómos que ens guia amb autoritat, perquè els nostres mestres més immediats i els mestres dels nostres mestres creien en la possibilitat d'una societat simplement racional. Cada un de nosaltres aquí és empès a trobar els seus rumbs amb els seus propis poders, siguin com puguin ser de defectuosos aquests.

Leo Strauss. Què és l'educació liberal?


Llegint l'article de Leo Strauss titulat "Què és l'educació liberal" he recordat un text que vaig escriure fa pocs dies. El vaig titular Mass Media, Mass Freedom, i en aquest articulet venia a dir que l'educació en una democràcia liberal és fonamentalment una educació en llibertat i no, en canvi, una educació per a la llibertat. Per això, com diu Strauss, "l'educació liberal no pot ser simplement adoctrinament". Pel ciutadà democràtic la llibertat no és més que l'entorn de la seva vida política i ho és, principalment, perquè és considerat com a ciutadà i, per tant, com a subjecte de drets, en la mesura en que se'l condidera responsable dels seus actes. Una educació que aspiri, com diu Strauss, a ser "l'escala a través de la qual intentem ascendir de la democràcia de masses a la democràcia en el seu sentit original" no pot, sense oblidar el suport que necessita l'escala, ser una educació al marge de la societat. No es pot pretendre que l'educació tingui un paper prèvi a la ciutadania de la massa per, un cop complerta la seva tasca, inserir-la en una societat cada cop més crítica, lliure i democràtica. Com evidencia "la manca d'una tradició d'autoritat en la que podem confiar, d'un nómos que ens guia amb autoritat", la llibertat del subjecte a educar es pressuposa. Aquest s'educa en un espai de llibertat, de permanent conflicte entre valors i discursos i, a falta d'un moment de puresa prèvi a la seva inserció en la societat de la democràcia de masses, és educat pels mass media des de pràcticament el moment del seu naixement fins pocs minuts abans de la seva mort. L'educació ha de tenir clar, per tant, que la formació del caràcter i el criteri necessaris per ascendir a aquesta democràcia ideal i la "temptativa de fundar una aristocràcia en el sí de la societat de masses", només es poden realitzar a l'interior de la propia societat de masses, dins la democràcia dels mass media, i que l'aristocràcia de la societat de masses no necessita d'un món sense Gran Hermano ni Diario de Patricia per posar-se de manifest sinó que només mentre és alternativa en conflicte amb aquests productes l'aristocràcia és lliure i democràtica.
.

28.11.07

Pensament lliure

Genial ironia la de l'amic De la Torre qualificant d'exemple de pensament lliure les historietes de la senyoreta Bianca. És curiós que sense confondre el jugar a futbol amb l'empat a 2 final tendim, en canvi, a reduïr la llibertat de pensament a la possible radicalitat de les conclusions que, suposem o concedim, se'n deriven. Entenc que l'ensurt del pare en saber que la filla havia començat a deixar-se penetrar pel mercat laboral devia ser molt proper al parricidi freudià, però la llibertat del pensament no es posa de manifest en l'obtenció d'unes conclusions contràries a les establertes per l'autoritat paterna sinó en la llibertat del procés mateix. Un pensament que és, fonamentalment, un pensar contra l'establert no es limita a la contradicció del políticament correcte. I potser aquí caldria fer un incís per preguntar-se en quina mesura l'èxit d'aquest blog no demostra que, en realitat, l'aposta de la monja és, a hores d'ara, un atac molt més radical a l'ordre imperant que la narració il·lustrada dels més variats encontres sexuals.

Remarcavem la conveniència d'un pensament en permanent conflicte amb la convenció i el tabú recordant, al mateix temps, que en aquest conflicte no s'esgota el pensament. El pensament ha de tenir una dosi de masoquisme encara més gran que de parricidi. Això és; pensar no ha de ser només un adolescent pensar contra els altres sinó un madur pensar contra un mateix. D'aquí que el pensament lliure sigui, en tant que lliure, una putada o, com diria Sartre molt més educadament, una condemna. Un perill, en definitiva, quan l'ordre establert és el teu propi ordre. Una putada per la prostituta, per qui això de pensar contra ella mateixa podria acabar sent un molt mal negoci.
.

Educació liberal

L'educació liberal és l'escala a través de la qual intentem ascendir de la democràcia de masses a la democràcia en el seu sentit original. L'educació liberal és la temptativa necessària per fundar una aristocràcia en el sí de la societat democràtica de masses.

Leo Strauss. Educació liberal i responsabilitat

27.11.07

How to remain free?

Algunes notes en forma de telegrama de la conferència de Timothy Garton Ash d'ahir al CCCB.

How to remain free?

1- La integració no pot ser il·limitada. Però cal que els immigrants acceptats a les nostres societats siguin plenament integrats com a ciutadans el més aviat possible. Hi ha un salt important entre la idea de les Nacions-Estat i la dels Estats-Nació.

2- Definir les essencies liberals. Deixar clars els drets i deures dels ciutadans democràtics. La llibertat d'expressió no implica el deure d'ofendre però sí el dret a fer-ho. La llibertat religiosa conté el dret a fer proselitisme de la pròpia religió, però també el dret a canviar de religió i a la crítica, interna o externa, de qualsevol religió. Necessitat d'admetre, com a mínim, un llenguatge comú a tots els ciutadans.

3- Cal acabar amb una visió monolítica de les cultures. Totes les cultures són diverses en el seu interior. Això topa amb la visió essencialista de Huntington sobre la cultura a la que ens empeny, també, el propi Bin Laden. El 85% dels musulmans (anglesos?) diuen que l'islam i la democràcia són compatibles. Cal, per tant, un procés d'acomodació.

4- Les cultures i les identitats són múltiples i subjectes a evolució. "La individualitat més petita és l'individu (the individual human being). Tots som una barreja de minories i majories", Herbert Marcuse.

5- Sovint el problema que planteja la immigració no és el què el govern pot o ha de fer sinó el que la societat ha de fer. La radicalització de joves musulmans no acostuma a venir de l'odi a un determinat Estat sinó de les seves relacions socials diàries. Calen hàbits de tolerància i convivència.
.

26.11.07

So you think you can't tell

Via Del tiempo y el espacio i Tabula Rasa.

Masoquisme?

El PSC gobierna en todas las administraciones. Las cosas le van mejor que nunca, así que no veo motivos para que cambien...

Les va bien como partido en una Catalunya políticamente deprimida y cada vez más indiferente. Si lo importante es cómo le van las cosas alPSC y no lo que necesita el país, peor para todos. Si después de todolo que ha ocurrido Zapatero o Rajoy tienen premio el mes de marzo en Catalunya, los catalanes estaremos premiando a los que nos castigan, y a eso yo le llamo masoquismo. El que hace las cosas mal no debe tener premio, porque volverá a hacerlas de la misma manera.

Artur Mas, entrevistat a LV

Comparteixo amb Mas aquesta mirada refrendària de les eleccions espanyoles. El vot del català indiferent de qui sigui el Presidente de l'Estat queda reduït, davant la inexistència d'una butlleta per dir NO, a un dir sí a algún partit polític. M'allunya de Mas, en canvi, la posició des d'on ens ho mirem. Jo, coses de l'ofici o limitacions de l'oficiant, estic per sobre dels tacticismes de partits i d'aquí dalt estant també veig en Duran, petitet, barallant-se amb Rajoy, Zapatero i algún altre diputadet igualment menut que de tant en tant s'atura a fer-la petar. I des d'aquí dalt em pregunto, com el periodista de LV, per què hauria de tenir premi Convergència, i em sorprèn una resposta tan curta pel que hauria de ser el fonament de la política convergent. Puede tener premio porque ha actuado con coherencia. Y porque en todo momento ha defendido los intereses de Catalunya por encima de cualquier otra consideración, diu Mas, i potser aquesta resposta sigui un bon motiu per no dir que sí.
.

25.11.07

Democràcia i tolerància

Ara que un munt de demòcrates comencen a apel·lar als límits de la tolerància per salvar, precisament, la democràcia, potser seria un bon moment per preguntar-nos si no serà la mateixa tolerància un problema per la democràcia. Si la democràcia és fonamentalment diàleg i la tolerància no és altra cosa que exigència de determinats silencis, potser hauriem de començar a pensar seriosament si aquests dos termes, tan munics com són, no seràn en realitat incompatibles.
.

24.11.07

El català emprenyat

Puede que el catalán emprenyat exista; pero se lo come todo él sólo, y en silencio. Como máximo decide abstenerse de votar. Algunos han visto en esta conducta la explicación de que abunden prostitutas y psicoanalistas en la Barcelona contemporánea: pero es una metáfora que cuadra demasiado hermosamente.
.
Arcadi Espada. La impresionante madurez cívica de los catalanes
.

Un patriota

A la pel·lícula “Il Padrino” hi trobo les paraules del patriota; Crec en Amèrica, Amèrica va fer la meva fortuna. En boca d'un italià el perquè causal s'escriu sol. I en aquest moment la importància de diferenciar entre un patriota i un nacionalista se'm torna a presentar com a urgent. Recordo que una de les coses que més gràcia em va fer quan vaig llegir el “Manifest al servei del personalisme” d’Emmanuel Mounier és quan deia que el pare i la mare estimen de maneres diferents. La mare estima de manera incondicionada, crec recordar que deia Mounier, mentre que l’estima del pare depèn sempre de l’actuació del fill. Recordat això, em sembla que a casa dels Peris són personalistes. Una cosa semblant però de pujada és el què passa amb l'amor patriòtic i el nacionalista. El patriota, com el pare, estima condicionadament i no creuria en una Amèrica que l'hagués deixat sense fortuna. El nacionalista, en canvi i segurament perquè la nació és etimologicament inseparable dels dolors del part, estima incondicionadament; és, literalment, un romàntic. D’aquí venen; de Herder, de Fichte, de Schelling i del Deutschland Deutschland über alles, un Deutschland Deutschland per sobre de tot plegat i, sobretot, per sobre de qui això recita. D’aquí que el que separa el patriota del nacionalista sigui molt més que un saltet en l'eix de les ordenades. El nacionalista és dona i, paradoxalment, es dóna preguntant-se què pot fer per Amèrica. El patriota es pregunta si Amèrica pot fer o ha fet alguna cosa per ell i per això el valor d’Amèrica, d’Amèrica depèn. Així cal resar-ho fins que arribi el dia del funeral dels eixos (identitari i social) perquè els patriotes només poden tenir una possible ocupació política.
.

23.11.07

CiU i Mas, Mas i CiU

S'han escrit moltes coses sobre el discurs d'Artur Mas i algunes, fins i tot, molt interessants (com la de l'amic From The Tower, as usual). Del millor que he llegit, sens dubte, és l'acudit de Toni Batllori a LV.

Diu Mas:

Unos me atacan por no ir suficiente lejos y otros por ir demasiado lejos.
Es decir, estoy en el lugar preciso.
Además, el derecho a decidir es el tema del momento. O sea, estoy en el lugar preciso en el momento oportuno.
Ya solo me falta triunfar.

L'ambigüitat del discurs de Mas no només és calculada sinó imprescindible per guanyar vots, així que és criticable, però només des de fora de l'interès de partit és criticable. És a dir, només és criticable si acceptem que una major concreció en el discurs no només no assegura millors resultats electorals sinó que probablement n'assegura de pitjors. Que aquesta ambigüitat converteixi el seu discurs en un discurs que ja podria seu bona part del PSC i d'ERC és, per tant, normal i necessari. Precisament perquè és normal i necessari que per guanyar vots el discurs de Mas sigui ambigu, no es pot esperar que el discurs generi noves i entusiastes adhesions que assegurin un increment de vots. I si l'èxit del producte no ha de venir del discurs propiament dit haurà de venir de coses tals com allò que en diuen màrketing, pàckaging i totes aquestes coses on, en definitiva, es posa realment en joc el prestigi de marca. Suposo que aquest era l'objectiu de la conferència. I suposo que, per tant, la conferència va ser un fracàs, encara que només sigui perquè teniem l'estranya sensació que alguna cosa havia de passar i sembla que no ha passat res. Però si només ho deixem en el logo i el prota de l'anunci, em sembla, i dic em sembla perquè no voldria que prenguéssin per afirmació categòrica el què és pur joc especulatiu, que a) per guanyar vots, CiU no pot presentar Mas i b) per guanyar suport parlamentari, CiU no pot presentar CiU.
.

22.11.07

La paradoxa de la tolerància

Al seu llibre La societat oberta i els seus enemics, Karl Popper presenta el què anomena la "paradoxa de la tolerància" en aquests termes:

« La tolerància ilimitada ha de portar a la desaparició de la tolerància. Si estenem la tolerància ilimitada fins i tot als qui són intolerants, si no estem disposats a defensar una societat tolerant contra l'impacte de l'intolerant, aleshores el tolerant serà destruït, i la tolerància amb ell. (...) haurem de reivindicar el dret de suprimir-los (els intolerants), si cal, fins i tot per la força (...) Per tant, haurem de reivindicar, en nom de la tolerància, el dret de no tolerar l'intolerant.»

Ho recordo ara i aquí després de llegir (via Nihil Obstat) que l'exlíder del Ku Kux Klan pronunciara una conferència a la Llibreria Europa de Barcelona. Una excusa com una altra per repensar els límits de la llibertat d'expressió i si té gaire sentit seguir parlant de tolerància un cop hem acceptat que no podem tolerar els intolerants i un cop, crec, ens ha de semblar banal afirmar que tolerem els tolerants perquè en un Estat de dret els tolerants no necessiten de la nostra tolerància.
.

21.11.07

UB, Irak i confessions

Algo sordo
perduraba a lo lejos
y era posible, lo decían en casa,
quedarse ciego de un escalofrío.

Jaime Gil de Biedma. Infancia y confesiones

2n dia de les IV Jornades de Filosofia Política de la UB i començo a tenir certes dificultats per no desfer-me en plors. Avui el plat fort era un home que parlava dels neocon i de la seva influència als mitjans de comunicació americans. Presentant-los com una mena de secta satànica és absolutament comprensible que sonés escandalós cada mitjà de comunicació anunciat al servei del diable. Com en els pitjors règims totalitaris, inefable conferenciant dixit, els neocons es veu que fan revistes. I que tenen diaris, un munt d'emisores de ràdio i fins i tot, marededéusenyor, la CNN! I bé, potser és només perquè sóc un reaccionari o perquè avui matava les hores llegint "Occident contra Occident" de l'home de les llums André Glucksmann, que començo a creure fermament que avui no em manifestaria contra la guerra d'Irak. No estic segur que la meva fermesa aguanti gaire, és així el meu orgull masculí, sobretot perquè sóc home de nits i com als vampirs a mi tanta llum em fa mal a la vista.
.

20.11.07

Filosofets nets, nets, nets

Un dàlmata és un dau amb forma de gos

L. Piedrahita

Filosofia d'altíssim nivell a les IV Jornades de Filosofia Política de la UB. Aquest matí ens visitava un filosofet de Ses Illes per parlar de "Globalització neoliberal, exclusió ciutadana i democràcia. Algunes notes a partir de Bonaventura de Sousa Santos". I als inicis de la seva exposició el futur de l'altermundisme llança la bomba mediàtica: Sala Martín s'equivoca; la pobresa al món no només no disminueix sinó que augmenta. No sé perquè, potser sóc com aquell personatge de Woody Allen que assegurava ser l'únic home amb enveja de penis, però el cert és que m'encanta trobar-me amb gent que els té més grans que jo. "Chapeau pels teus petitets!"- he pensat. Però resulta que la publicitat era enganyosa. Ni una sola dada en els 20 min (aprox) que ha durat la xerrada. Ni un número. Ni un càlcul. Res. El buit. I això sí, de silenci res de res. Una xerrada era! Però com podria ell, filòsof!, embrutar el nom de la filosofia amb baixeses com el càlcul i l'economia! Tites, tites, tites! Qui s'han cregut que som nosaltres! Contradient el meu silenci militant, a l'acabar la presentació del pamflet li he preguntat en quin moment ha demostrat que Sala Martín estava equivocat, tenint en compte que no havia donat cap dada que pogués contradir res, res de res, nada nadita nada. La resposta és tot llum, pura il·luminació filosòfica. Yo uso otro concepto de pobreza. Un altre concepte! Si com a mínim el seu silenci descriptiu fos conceptualitzable! Si com a mínim algú el volgués convertir en un silenci intel·ligent com els del Presideng. Però no. Un altre concepte de pobresa que ha quedat indefinit , suposo que per inefable. I no seré pas jo qui defensi el fixisme conceptual, però potser seria hora que algú digués a aquests filosofets de pacotilla que si decideixen dir gos a una cadira és absolutament ridícul que protestin quan senten dir que els gossos borden.
.

19.11.07

Primum vivere deinde philosophari

El motor de la reflexión sería evitar que el entorno anule o debilite las posibilidades del persistir.

V. Gómez Pin. La tentación pitagórica

Una autèntica llàstima que el programa del Millenium de dissabte no fós en directe perquè el mateix dissabte Xavier Sala Martín publicava un article a LV omplint de significat aquesta paraula que és tan més vaga com menys s'accepta com a obvia. Hem de ser cosmopolites per una qüestió genital, per collons, i amb els collons s'ha fet molta política, gairebé tota, però mai una ètica seriosa. Sala Martín porta el cosmopolitisme allà on el cosmopolitisme vol dir alguna cosa i on realment s'oposa al localisme, al terreny de l'eficacia política i economica. La moral, com diu al magnífic llibre de Jordi Graupera, la deixa pels bisbes. No voldria ara menysprear el paper de la moral, bisbe com sóc, però em sembla evident que l'autèntica moral no pot atemptar contra les seves condicions de possibilitat. No acceptaria de cap manera com a imperatiu ètic una cosa tal com una moral comunista. I hagués estat molt interessant veure com els metafísics allà reunits reaccionaven davat algú que omple de contingut un concepte que ells mai voldrien amb la ferum del diner. Cal dir, però, que l'anècdota de l'article i el programa només és rellevant en tant que manifesta una actitut molt pròpia del professional del pensament o l'home de ciències que es manifesta a favor d'un model de alternatiu de societat o que simplement fa un discurs contrari a allò que en diuen el pèrfit poder del capital o la democràcia liberal i un llarg i variable etc. oblidant que l'estructura econòmica de la societat és condició de possibilitat del seu exercici vocacional. Per tal que algú converteixi una cosa tan comuna com és el pensament en modus vivendi, per tal que alguns es puguin dedicar a una vida teòrica-contemplativa o lúdico-reflexiva, cal que la societat gaudeixi d'un benestar econòmic suficient que possibiliti la compra de llibres. No tinc res a criticar i molt a envejar, com bé deuen imaginar els lectors, a aquests acomodats pensadors que són tan bons que cobren per fer el que d'altra banda fem tots malgrat ho fem una miqueta pitjor. Però si que he de dir que el rebuig que entre aquestes bones persones acostumen a tenir les ciències econòmiques i la realpolitik em sembla més aviat símptoma d'una covarda fugida per elevació que no pas una conseqüència de la seriosa reflexió, com sovitn es pretén presentar.
.

18.11.07

Due tipi de fascisti

Aquest matí, no sé on, he llegit aquesta cita (de Flaiano?); in Italia ci sono due tipi di fascisti, gli fasciti e gli antifascisti. De seguida m'ha recordat el meu periple italià i l'envejable simplicitat dels posicionaments polítics dels meus companys. Autoproclamant-se feixistes o comunistes no tenien tants problemes per discutir sobrepolítica com per fer-ho sobre futbol, on els odis eren més vius i la comprensió de l'error d'altri resultava impossible. Sempre és més difícil posar en dubte les propies conviccions sobre els temes importants. Però la frase m'ha revingut com paella de menú quan he vist els incidents que joves antifeixistes han protagonitzat a la Pl.Catalunya de Barcelona. Ha sigut quan mirava com alguns joves antifeixistes agredien uns mossos d'esquadra. Aquí l'essència del feixisme, m'he dit; la negació de la individualitat. No només de l'enemic; també el feixista es vol poesia. I en aquesta negació es fonamenta la idea d'un etern xoc dialèctic com a motor de la historia. Tan l'obra de Marx com la del Llibertí ho ensenyen molt bé. Jo no sóc jo més que com a obrer, capitalista, home o dona; policia o manifestant. I com a tal actuo, parlo, penso i menjo. I això em retorna un altre record, de l'època on la incipient intuició d'una responsabilitat social em va portar a dues o tres manifestacions. Literalment, i ho dic com a desgreuge; jo no cridava, ho juro. Però tampoc es pot dir que els meus companys -així ens diem entre manifestats- ho féssin. És curiós com funcionen aquestes coses. N'hi ha un que crida i la resta fa d'eco. Però podem dir que cridava la massa, únic subjecte autònom allà present. En aquest record la massa avança afirmant, categòrica, que "la policia tortura i assassina" quan un polícia que per allà patrulla respòn innocentment amb un "jo no" gairebé impossible de sentir estant a la banda del bé. En aquest record hi ha també tot el que l'antifeixista espera de la policia; un mínim d'educació i de saber estar. Si jo ja no sóc jo, si jo he renunciat a parlar com a jo, si he delegat el meu jo en la mass, si m'he delegat, ve a cridar l'agressor, és obscè que vostè em parli en primera persona.
.

17.11.07

De llengües pròpies i forasteres

Encara sobre llengües pròpies i forasteres i encara, com sempre, amb un somriure sota el nas. M'agrada l'argument de la col·lonització perquè sempre és un elogi que algú vulgui colonitzar-te, però no em serveixi. Com a mínim, crec que no serveix si no estem disposats a renunciar a totes les llengües (colonitzadores) com a pròpies. Això és, si no estem disposats a renunciar al llenguatge propiament dit. O, fent-la grossa, fent-la encara més grossa. Per 100 punts; digui, lector, la llengua pròpia de Colòmbia.
.

La nacionalització de les nostres misèries

"Leer en catalan no es que no me guste, pero el castellano no sé, es como más rico". Tot això afirmat amb un marcat accent gironí.
.

16.11.07

Del bilingüisme i la nacionalització de les misèries

Com a nacionalista, patriota o simple enamorat del pa amb tomàquet, no puc evitar que se m'escapi un somriure sota el nas cada cop que em diuen que l'espanyol és una llengua forastera. M'ho diuen a mi, que començo cada nit amb un buenas noches.
.

15.11.07

Mass media, Mass freedom

Hi ha la creença que només en una societat emancipada, de persones amb gran capacitat crítica i maduresa intel·lectual, que no miren Gran Hermano ni es deixen enganyar per la pèrfida propaganda política i consumista, seria possible portar la gran bellesa del liberalisme teòric a la bruta existència política sense que la societat ens caigui com una tova de vaca. Malgrat Adorno no concedís el benefici de la llibertat liberal ni tansols en el cas d'una societat d'íntegres adults, la crítica a la indústria cultural que omple moltes i excel·lents pàgines de Dialèctica de la il·lustració i de Minima Moralia es fonamenta en aquesta mateixa idea. Convençut que el creixent poder dels mitjans de comunicació portaria a una homogeneïtzació de la societat, Adorno, entre molts d'altres, oblidava que la fragmentació de l'autoritat i el foment de la competència és, també fora de l'àmbit empresarial, condició necessaria per l'emancipació del ciutadà (autèntic subjecte de l'emancipació ciutadana). Que no s'aprèn a ser crític més que per confrontació de discursos incompatibles i que aquest és un dels pilars de la sortida del mite. Que la veritat no és una mentida acceptada per falta d'oposició sinó resultat del xoc entre moltes mentides. I més opcions de construcció discursiva fan la societat no només més lliure sinó necessariament més crítica. Potser no caldria recordar aquí el paper revolucionari d'Internet, on tot és mentida fins que es demostri el contrari, i els crítics que lamenten la dissolució del principi d'autoritat en el que pretenen, encara, fonamentar la veritat. En paraules de Gianni Vattimo; si pel fet de multiplicar-se les imatges del món perdem, com s'acostuma a dir, el "sentit de la realitat", potser aquesta no sigui, després de tot, una gran pèrdua.
.

14.11.07

Revolució i mercat

Cap al 1970 la imatge va ocupar el seu lloc en la iconografia de l'art pop al costat de Marilyn Monroe i James Dean. Es va completar així la seva transició de símbol de la revolució violenta a emblema del cool dels seixanta, i el che va esdevenir més Lennon que Lenin des de llavors.

Sean O'hagan

Christ! you know it ain´t easy
You know how hard it can be
The way things are going
They´re going to crucify me

John Lennon. The Balad of John and Yoko

Surto de l’exposició Che, revolució i mercat, gairebé del tot convençut que l'èxit de l'acte revolucionari es jutja a les botigues turístiques i que, per tant, que l'exposició estigui allotjada a les Rambles no deixa de ser un gran encert de l'organització. L'invencible poder del capital té molt a veure amb aquesta autoritat judicial, efectivament, però com que el mercat d'ètica no n'entén, molt més pes hi té la naturalesa de l’acte revolucionari, pura estètica on la reivindicació moral és mer edulcorant; per fer més digerible l'esquitx de les bales cal endolcir-lo. Així es jutja de forma molt més favorable l'èxit de la revolució cubana a les parades de samarretes de la 5a Avda. (on la revolució presenta el seu autèntic rostre), que als carrers de l'Havana. I de la mateixa manera que l’asceta cristià evidencia el seu èxit davant un llistat de best-sellers històrics, no és estrany que a moltes de les obres exposades la barba exerceixi de pont entre el Che i Crist. Un pont molt més llarg que el que es construeix amb el citat John Lennon, que com a bon esteta i a diferència de Crist i Sòcrates, també va convertir la seva mort en culminació artística més que en principi ètic.
.

13.11.07

És quan dormen que hi veig clar

Breu especulació sobre la lucidesa de l'humà. Hypotheses fingo; el nen petit, amb el plor del primer dia d'escola, es mostra molt més conscient de la missió educativa que la professora que l'abraça i l'acarona. De fet, sembla molt més conscient de la missió educativa que tots els professors i professores que fins que les campanes de la seva vida acadèmica toquin marxa fúnebre l'abraçaran i acaronaran. El nen petit, amb el plor del primer dia d'escola, es mostra plenament conscient de la naturalesa del procés educatiu, que consisteix en allò que Redeker, crec que amb gran encert, en diu arracher (arrencar); acte absolutament inseparable de la violència i el dolor. Fins i tot del plor i, com succeïa al nostre protagonista cavernari, de la possibilitat i la conveniència d'una ceguesa real però caduca com la moda italiana. O d'aquell apranentatge que els socràtics convertiren en un donar a llum i que segles després l'epidural i l'educació tolerant han pretès convertir en net i plaent. Davant aquesta evidència, d'aquest nen que plora en braços d'una educadora que es vol mare i d'aquest universitari que demana insistent una revisió d'exàmen, em pregunto si la clarividència no seguirà un procés de corrupció similar al de l'aprenentatge lingüístic; que més que aprenentatge és oblit forçat. I si serem antiplatònics fins al punt de dir que aprendre ja no només no és recordar sinó que, si ben bé pot ser que no sigui oblidar perquè mai s'oblida allò que no se sap, sí que és enmarcar la memòria; cosa que, d'altra banda, semblaria revaloritzar i molt l'assignatura d'Educació per la ciutadania.
.

12.11.07

Be water my "amigo"

D'entremig l'enfrontament a tres bandes, pare del ja històric "¡por qué no te callas!" reial, en sobresurten unes paraules de Zapatero que bé podrien ser la clau de la seva intera dottrina della scienza política. "Las formas dan el ser a las cosas". Importantíssim aquest "ésser" passat pel caritatiu sedàs de la socialdemocràcia, que el repateix de la mateixa manera com ho fa amb la riquesa. Però sobretot la preeminència de la forma, que del "Talante" fins la Z, passant per l'Aliança de Civilitzacions, ha marcat l'agenda política del President Espanyol. Quan l'entramat ideològic deixa al descobert un buit que impossibilitava l'acció, la buida forma apareix per tapar les seves vergonyes a l'estil del pentinat d'Anasagasti. I de la mateixa que s'esdevé amb excusa de l'euskal cabellera, sobre l'ocult es construeix tota una mitologia que converteix en gran estadista ZP com d'altra banda es volen convertir els silencis de Montilla en senyal d'intel·ligència. A favor d'una aposta formalista de la política hi juga el terreny de joc, el màrketing que acompanya el democràtic mercat de vots. En contra, com sempre, hi ha la realitat. Que la caiguda d'ulls que acompanyen unes disculpes puguin desviar la mirada dels ciutadans dels esborancs a terra ferma és el màxim al que pot aspirar una política que considera que les formes dónen el seu ésser a les coses. I és així que les enquestes guien l'acció de l'executiu, que veu en el plàcid lliscar del rierol la metàfora del bon govern.
-

11.11.07

Del porno a la política

A risc de tornar-me monotemàtic segueixo amb el porno. I segueixo amb el porno perquè estic mirant un reportatge que emet Tve2 sobre la indústria del sexe i no sé quines coses més on hi surten prostitutes i actrius demanant als clients i actors que les tractin com alguna cosa més que com a objectes sexuals. Fins i tot n'hi ha una que ha demanat que la mirin com mirarien la seva germana o la seva mare. S'ha qualificat d'hipòcrites els espectadors que no voldrien una nòvia o una filla que es dediqués a aquestes nobles ocupacions. Però coses tan barates poques vegades són interessants i el que aquí em sembla rellevant són les crítiques al porno perquè determina la nostra sexualitat. És cert; evidentment cert. Com cert és que no tota determinació és perversió i com és cert que no sóc capaç d'imaginar un acte sexual entre humans plenament natural, lliure o indeterminat. Només és anecdòtic que alguns crítics ho siguin en nom del cristianisme i critiquin amagant el plaer que els proporciona el seu ascetisme i com a anècdota ho comento.
Alguns crítics de la democràcia liberal fan servir un argument gairebé idèntic als citats respecte la industria del sexe. Malgrat acceptar com a vàlid el lògic paral·lelisme que s'estableix entre la relació del client i el venedor amb la que existeix entre el polític i els seus votants, es mostren en canvi molt més preocupats per l'aparició de novetats en les promeses electorals que en el mercat de l'electrònica. I ho fan atemorits per la influència que els canvis en el discurs polític pot tenir en les preferències del votant. Influència convertida en manipulació suposo que per l'oblit de la inexistència d'un substrat lliure i pur que pugui ser corromput i manipulat. En realitat, res més sensat per acomplir les promeses electorals que adaptar la voluntat del ciutadà a les capacitats del polític, i supos que donada aquesta premisa el fracàs del polític diu molt poc a favor de la seva habilitat propagandística. Dit això la qüestió ve sola; si no hi ha possibilitat de prendre una posició natural respecte la candidatura com no hi és repecte el sexe, com posar límits al relativisme? Com posicionar-se en favor de Rajoy o de que juguin amb el teu anus? També en la resposta se'ns trepitgen els dos móns; el més probable és que només es tracti de triar seguint els dictats del teu entrecuix.
.

10.11.07

De Disney al porno

Conversa amb un amic sobre la seva vida amorosa i altres misèries. Diu que la nòvia no l'estima i que està segur que l'enganya però que el pitjor de tot és que no es pot enfadar amb ella perquè l'entén perfectament. El meu amic repeteix allò que s'acostuma dir de la nostra generació, que no ha tingut mestre més constant i fidel que el televisor, i molt seriós em diu que si la seva educació sentimental ha tingut una fase entre les pel·lícules de Disney i les de Rocco Siffredi, ell no la recorda. Com que dec fer cara de no entendre què té a veure això amb la seva nòvia, em posa un exemple. Fixa't en Aladí, em diu. Tota la pel·lícula és la lluita d'un miserable enamorat de la princesa per casar-s'hi i esdevenir rei. I com acaba la pel·lícula? Pregunta i es respòn ell tot solet. Doncs acaba amb el petó, just en el moment del triomf. Amb el porno passa igual. Primer hi ha una escena de seducció, un poc més breu perquè el gènere és un altre. De seguida es salta al polvo, aquella classe magistral de sexe "desinhibit amb inibicions", com deia Adorno. I si després del sexe hi ha alguna altra cosa jo no ho hevist mai. Sigui com sigui, diu amb un somriure sorprenent per semblar gairebé exhibició d'orgull (el pobre cornut!), ni Disney ni el porno t'ensenyen mai el que hi ha després, el que passa un cop fet el fet. Ni si les actrius es renten la cara amb una tovalloleta de paper ni si la princesa resulta ser més insoportable que la dona de Sòcrates. Res, ni una sola pedreta en el camí de baixada. El pobre ha recuperat el posat tristot i perdent la mirada dins el cafè em diu: veus com així és normal...
.

9.11.07

Mirall trencat

All Faith is false, all Faith is true: Truth is the shattered mirror strown
In myriad bits; while each believes his little bit the whole to own.

Richard Francis Burton

Al llibre Cosmopolitismo, Kwame Anthony Appiah recupera aquella famosa metàfora que diu que la veritat és un mirall trencat en mil bocins. Per construir-la sencera, condició ineludible per parlar de veritat, ens calen per tant tots els bocinets. La utilitat que aquesta metàfora té pels teòrics i defensors del multiculturalisme, el cosmopolitisme i demés -ismes dels del cantó dels bons, és evident; cada cultura és dipositària d'una part de la veritat i, per tant, cada cultura que no parli o que no escoltem ens allunya del coneixement.
El problema que té aquesta concepció de la veritat construida com a suma de mentides es manifesta en la metàfora mateixa del mirall. El que ens ensenya un mirall sencer no és més cert que el que pot mostrar-nos un petit bocí, com evidencia el fet que siguem igual de simiescs davant de qualsevol mirall, independentment de les seves mides.
Per això la conveniència de l'obertura cultural, d'aquest escoltar els altres fins i tot en la versió metafísica d'escoltar totes les cultures -com si parléssin, les pobretes- potser millor que en la poesia relativista i suposadament cosmopolita de Burton s'expressi en les seves afirmacions racistes: "Fins i tot un swahili a vegades diu la veritat!".
.