16.12.06

Resposta a Marçal Girbau (2)

Segona i, vista la lamentable evolució de la discusió, última resposta a Marçal Girbau en forma de post. Si la primera va ser, potser amb un excés de bona fe del que no aconsegueix-ho avergonyir-me, amb la intenció de tractar el Senyor de les Olives amb la mateixa cortesia amb la que considerava m'havia respost, aquesta vegada és per pura higiène mental. Perquè hi ha escrits que no es poden respondre amb un simple comentari.
El primer que lamento és que en la seva contrarrèplica en Marçal no repliqui cap de les meves crítiques. Podria concloure, amb un optimisme que seria excessiu fins i tot per mi, que les accepta com a vàlides. Però com dic, seria excessiu extreure aquesta conclusió de la lectura del post en qüestió on no hi ha ni crítica ni acceptació de la meva resposta.
El títol és però prou significatiu; Individu vs Societat. Esquizofrènica concepció de la vida social perquè no crec que es pugui entrendre com a sinònim de la qüestió típica, Individu i Societat, on s'analitzen les relacions de l'individu amb la resta de la societat. ÉS el vs, la oposició, el que en tota concepció del cos social com a unitat oblidant la seva naturalesa bàsica de conjunt d'individus pot portar, i porta, a considerar l'individu com a cèl·lula cancerígena. I d'aquí la cirurgía del Gulag. Retorno a l'egocentrisme. Té la bondat de demostrar que, com a mínim, ha llegit la resposta citant una frase meva i, el que considero més important, fent-ne un link al post d'on jo mateix l'havia extret. Però la gràcia del meu link no era només remarcar la seva poca originalitat, la seva repetició, sinó remetre a una explicació més detallada de la frase en qüestió. Explicació que, llegia o no, no ha estat resposta. El senyor de les Olives s'ha limitat a qualificar-la (la frase, no l'explicació) de: eloqüència il·lustre, així com d'un notable i voluntari sofisme. Fent gala del que crec que es pot qualificar d'onanisme lingüístic. És especialment lamentable que, espectadors de la flexibilitat que el senyor Girbau exhibeix en l'art de l'autofel·lació, no poguem gaudir de la mateixa virtut en el replantejament dels seus postulats. Masturbació després de la qual no li queden ganes (fet el fet...) d'explicar el perquè de les seves consideracions. I, com a bon home de fe, després del pecat arriba la confessió. En Marçal ha crescut molt en molt poc temps i ara té por de la llibertat. És sens dubte admirable aquesta confessió venint d'una persona tant propera a postulats comunistes. Normalment totes les aberracions teòriques d'aquesta teoria venen per voler justificar la necessitat de limitar al màxim la llibertat en defensa, precismanet, de la llibertat. En Marçal s'estalvia feina. Fora llibertat i punt. I malgrat tot, cosa que l'honora, pretén iniciar una investigació sobre la llibertat. Investigació que es limita al diccionari. Suposo que no cal dir que el diccionari no em sembla una eina de prou pes per tractar una problemàtica conceptual de la magnitud de la llibertat humana, però farem veure que n'hi ha prou (sense deixar de tenir present que no és així, tampoc ens passem de generosos). Partim de la mateixa definició que prèn Girbau i no oblidem, perquè això serà important, que hem acceptat (així, perquè sí) el diccionari com a autoritat última. Llibertat;
[s. XIV; del ll. libertas, -atis, íd.]
f 1 DR 1 Estat o condició del qui no és esclau.
2 Estat o situació del qui no està empresonat.
3 Manca de subjecció i subordinació.
En Marçal fonamenta la seva argumentació en la primera de les definicions; la que diu que la llibertat és l'estat o condició del qui no és esclau. I aquí ve una frase genial; és molt vigent avui en dia, doncs. Com que un servidor creia recordar que l'esclavitut fa temps que havia estat abolida, he decidit subordinar-me a l'autoritat del diccionari, recordem que la hem acceptat com a última autoritat, per veure si m'ilumina. Esclau;
1 m i f HIST Persona sotmesa a la propietat absoluta d'altri, per si i pels seus descendents, i que podia ésser venuda i comprada individualment, cedida o arrendada a tercers.
2 p ext 1 m i f Persona sotmesa a un poder tirànic, a la dominació d'algú altre, ja forçadament, ja per covardia, per servilisme, per amor, etc.
Definició aquesta que posa en qüestió no només la vigència del terme sinó tota la metafísica d'en Girbau que es pretén presentar com a conseqüència lògica seva. Argumentació on ho trobem una molt interessant caricatura de l'ecologisme; l'Estat ha de garantir que el MEDI AMBIENT no és esclau de ningú, i ha de garantir que ningú esclavitza el MEDI AMBIENT. Fantàstic i realment significatiu és que algú que es confessa atemorit per la paraula llibertat sigui capaç d'extendre la condició d'esclau no només al modern treballador assalariat sinó fins i tot al medi ambient. No crec que sigui poc raonable extendre la consideració de ridícul que de ben segur ens semblaria considerar el Medi Ambient (en majúsucles) lliure (en minúscules) a considerar-lo esclau. Ridícul perquè el que té de terrible l'esclavitut és que priva de llibertat a aquells éssers que poden ser lliures. Ridícul com seria dir utilitzar la taula per escriure atempta contra la seva llibertat, la seva dignitat o la converteix en esclava meva. Davant la problemàtica de l'habitatge, que em sembla recordar punt d'inici d'aquest debat, en Marçal recupera la bandera de la llibertat que havia enterrat per estalviar-se feina. Jo també considero que l'accés a la vivenda és un problema. Jo també sóc jove i em temo que no podré pagar un pis o un lloguer fins d'aquí molts anys. Però això no és el que està en discusió. El que és ridícul és considerar-me esclau de no-se-sap-qui pel simple fet que no pugi comprar-me el piset dels meus somnis als 21 anys. I, deixant de banda dades i equilibris conceptuals que segueixen al comentari que pretenia respondre les meves inquietuds, arribem a la genial conclusió. En conclusió, doncs, l'Estat, expropiant, està garantint la llibertat a la majoria dels ciutadans, ja que permet la INDEPENDÈNCIA d'uns, i garantitza el dret a un medi ambient condicionat (dret reconegut al nou estatut). La llibertat de la majoria passar per davant de la llibertat de la minoria, i, a més a més, de llibertats també hi ha mínims i màxims, i disposar d'un habitatge i un medi natural condicionat és el MÍNIM per ser un ésser humà digne, mentre que disposar de molts habitatges és plenament prescindible. Conclusió que, segurament per la poca força de l'argument suposadament exposat, ens deixa amb més preguntes de les que pretén respondre. En què modifica la meva llibertat l'expropiació de pisos per part de l'Estat? Quin nou nivell d'independència (en majúsucles, no com la llibertat) m'aporta? Perquè la llibertat de la majoria passa per davant de la llibertat de la minoria? Eren els jueus majoria o minoria a l'Alemanya nazi? I els demòcrates a la Rússia d'Stalin? Quins són els mínims i els màxims de llibertat que hi ha d'haver en una democràcia? Perquè disposar d'un habitatge (propi, entenc) és el mínim (amb majúsucla també, no com digne o com lliure, per exemple) per ser un ésser humà digne? És menys digne un llogater que el propietari d'una torreta a Pedralbes? I que una persona sense sostre? No serà que el que és menys digne és la vida del sense sostre que la del senyor de la torreta? Què és la dignitat? Talment com és prescindible disposar de molts habitatges és prescindible menjar molta carn, o llegir molts llibres, o fins i tot menjar carn, o fins i tot saber llegir. Vol dir això que ha de ser el govern qui decideixi si hem de menjar carn, molta carn o llegir o no llegir?
.

5 comentaris:

Sr Laporta & Alberto ha dit...

Deixes en Marçal KO. L'enhorabona per aquest post!

El Director ha dit...

Magistral.

Ramon Armengol ha dit...

Com es pt ser tant feixista? Entenent feixista com a opcio politica i no com a insult. Repeteixo, molt feixista.

ferrancab ha dit...

Ramón,
No crec que el feixisme es pugui considerar una opció política. I qui dius que és feixista? és que no ho entenc.
Salut!

Nausicaa ha dit...

Em sembla que el terme feixista, sigui com a opció política o com a insult, no té cap cabuda en aquest debat, en primer lloc (si és com a opció política) perquè els arguments que es donen en el post disten molt de ser d'inspiració feixista, i en segon lloc (si és un insult) perquè aquí l'únic que es pretén és un debat, i aquest ha d'estar regit, abans que res, pel respecte.
Dit això em toca donar la meva opinió respecte al debat pròpiament. Com vosaltres, també sóc jove i també veig el meu pis de propietat molt lluny en el temps. Vol dir això que voldria que expropiessin un pis al seu legítim propietari per a donar-me'l a mi? No, evidentment que no. M'és igual si aquest propietari viu a Pedralbes i té cent pisos buits. És la seva propietat i depèn només d'ell què se n'ha de fer. Jo podria comprar-me un cotxe i no tocar-lo mai; i què? seria meu i en podria fer el que volgués.
Em sembla, Marçal, que pretens soluionar els problemes per la via equivocada. Les teves intensions són bones, jo també vull que tothom pugui viure sota un sostre, amb una mínima qualitat de vida. Ara, em sembla que la solució, si depèn de l'Estat (o de l'Administració autonòmica o municipal), no ha de ser expropiar els pisos als seus legítims propietaris (de la intervenció que ha de tenir l'Estat a l'economia ja en vaig parlar al blog del Marçal així que no ho tornaré a explicar). Crec que és un deure de l'Estat garantir la qualitat de vida dels seus habitants i per això ha d'ajudar-los a accedir a l'habitatge. Per a fer-ho, ha d'invertir molt més en pisos de protecció oficial, donar ajudes a les famílies amb menors ingressos, etc. Però en cap cas l'ajud a un col·lectiu ha de significar perjudicis per a un altre. Els propietaris de pisos han de seguir tenint dret a administrar les seves propietats i a que se'ls garanteixi el dret a desenvolupar activitats econòmiques. En quant al tema del Medi Ambient, també es poden impulsar mesures que controlin el creixement urbanístic (cosa que no s'ha fet fins fa ben poc a zones del litoral o de muntanya que avui dia estàn molt massificades).
Resumint, la clau està en trobar la manera de combinar els interessos dels ciutadans que tenen propietats, la satisfacció de les necessitats de la població més desafavorida i la preservació del medi ambient. I evidentment la manera de fer-ho existeix. És així com es creen societats avançades i sostenibles.