26.12.06

La sacralitat de la vida?

El discurs papal ens posa davant el mateix problema de l'ecologisme; la impossibilitat de mantenir fins les últimes conseqüències la sacralitat de la vida. Malgrat el divers dels seus orígens ambdues cosmovisions coincideixen en aquest fictíci punt central. Perquè si és impossible mantenir l'existència d'un valor últim, impossible ha de ser també la seva sacralització. Un liberal, per exemple, no pot ser liberal fins les seves últimes conseqüències. O aquell bondadós Kant fidel a la veritat i al seu com si... davant un nazi preguntant per l'amic amagat a les golfes! Només Hitler i potser ni ell mateix podia aspirar a ser un feixista conseqüent fins al final. O com no ho pot ser un ecologista per més gran que sigui el fervor amb el que abraci la sacra condició de la vida i els drets dels animals. No ho pot ser sense equiparar la seva existència a la del mosquit o l'enciam. Què dir de l'ecologista que es diu materialista radical! Com si l'amor a l'àtom fós compatible amb el Nuclears No! La fragilitat del dogmatisme es troba als seus propis extrems. Com en tot fanatisme i com demostrava Amos Oz confrontant un fanàtic jueu amb la idea de fer efectiu el seu suposat anel d'acabar amb tots els palestins. Traïnt la sagrada coherència que se'ns acostuma a exigir el taxista israelià es mostrava incapaç de ni tansols imaginar-se matant el fanàtic en potència que aquell infant musulmà representava. Quin incondicionat valor podem defensar quan ni la propia vida és sagrada?
.

3 comentaris:

Marçal Girbau ha dit...

Certament, el dogmatisme és un fenomen humà interessant, però sense massa futur real ni pragmàtic. Un apunt sobre l'ecologisme: l'ecologisme no és el "NO" per definició, sinó que és aquell discurs que es basa en la "petjada ecològica", és a dir, en la sostenibilitat, en la idea que tot allò que fem ha de poder-se fer igual durant els anys següents.

Ara bé, el més interessant del teu post, crec jo, és que, jo de tu, em preguntaria d'on prové la teva estranya obsessió per adoptar un discurs absolutament relativista i antidogmàtic. De fet, és curiós el procediment del teu cervell, que, sense voler-ho, es veu abocat a prendre un discurs que acaba esdevenint absolutament dogmàtic. Perquè, no és dogmàtic l'antidogmatisme???

Em temo que el teu problema és que no acabes de convergir la realitat amb la mentalitat -construccions mentals.

Ah, i un altre tema. El meu parer és que tothom -humas, organitzacions, i demés- compleix una FUNCIÓ SOCIAL, i, per tant, els extrems també. Els dogmatismes d'una banda i de l'altra -dreta i esquerra- fan que el centre es vagi decantant. Ho entens, oi?

ferrancab ha dit...

Començo pel final perquè, com veus que passa sovint amb els comentaris que fas, no ho entenc. No entenc gairebé res, de fet.
Com que l'ineterès entenc que és una qüestió molt personal no en dic res, però perquè afirmes que el dogmatisme no té massa futur real ni pragmàtic? Entenc també que l'ecologisme no es basa en el "NO" per definició. El que no entenc és aquesta idea de que tot allò que fem s'hagi de poder fer igual durants els anys següents i perquè aquesta idea té tant valor. De fet em temo que l'única manera d'assegurar aquesta possibilitat sigui no fer res. I això tampoc ho entenc.
La meva estranya obsessió per adoptar un discurs antidogmàtic i fins a cert punt relativista prové, precisament, de gent com tu. De la cara d'idiota que em queda quan llegeixo que algú afirma amb la teva seguretat coses que considero molt dubtables, per exemple. O d'aquesta creença tant extesa de que tothom pot parlar de tot en igualtat de condicions si hi és capaç d'utilitzar les paraules adequades. Dels teus discursos economics, per exemple. O de la lleugeresa amb la que els teus amics i opositors fan servir termes del pes de "feixista". Fixa't que he dit "fins a cert punt relativista". És perquè jo posaria en dubte el meu propi "relativisme" malgrat no ho hagis fet i considero important deixar-ho clar. Interessant la teva pregunta sobre si l'antidogmatisme és, en definitiva, dogmàtic. Bé, podem dir-ho com podem dir moltes coses. Com podem dir, per exemple, que l'antifeixisme és feixista, per exemple i recordant els teus amics. Altra cosa és que ens ho creguem i, em confesso, jo no m'ho crec.
Una altra cosa que no entenc és tota aquesta frase: "Em temo que el teu problema és que no acabes de convergir la realitat amb la mentalitat -construccions mentals". Insinues que necessito tractament psiquiàtric? Vista la gravetat de la idea agrairia especialment que la resposta fós el més ràpida possible.
Una altra cosa que no entenc és aquesta cristiana idea de que tothom compleix una funció social (sense majúscules, que tampoc cal excitar-se). Entenc, però, que la problemàtica seria definir funció social. Un indigent, per exemple, quina funció social compleix? Encara una altra cosa que no entenc: la funció social dels extrems i això del decantament del centre. Reformulo la pregunta anterior; quina és la funció social del nazisme? (per exemple).
I ja veus que, lamentant-ho molt, no, no ho entenc. Espero que siguis més lúcid que jo i hagis entès la meva resposta i em despertis del somni escèptic en el que semblo viure.

ferrancab ha dit...

Apreciat Marçal,
vist que passen les hores i no rebo resposta teva et volia demanar si tens intenció de respondre o no. No és només perquè em posi una mica de mala lluna això de que m'ignorin sinó més que res per saber si, en hipotètics comentaris futurs, m'he de prendre la molèstia de contestar-te o no. Si simplement et fa ilusió deixar constància dels teus pensaments en aquest blog no cal dir que tens tot el dret a fer-ho i benvinguts seràn, però si només és una pràctica onanista digue-ho perquè així com a mínim m'estalvio llegir-los i comentar-los.
Moltes gràcies,
Ferran