30.11.06

La puntita nada más que soy doncella

Després de llegir (i escoltar) les declaracions de María San Gil a l'Audiència Nacional recupero un text d'Espada. Diu així; me sorprende que los demócratas exasperados, todos aquellos que ante cualquier movimiento del Gobierno hablan, inmediatamente, de alta traición, no digan alto y claro que no quieren negociar con terroristas y que afrontarán la reanudación del asesinato (tienen que llegar hasta aquí: si no, no cuenta); me sorprende que no haya este tipo de hombres y mujeres nítidos en un país tan heroico. La temàtica no és el que m'hi fa pensar, és l'entreparèntesis. La obligació d'arribar fins el final amb l'afirmació. Perquè abans d'arribar fins Espada hi ha un pas previ que no he dit. He recordat les paraules d'una persona amb nom, cognoms i excel·lent expedient acadèmic que afirmava que el PP no vol la pau al país basc per una simple qüestió de prioritats, prefereix la presidència del govern central. No és l'únic que ho defensa, esclar. No és l'únic que respòn com si qualsevol resposta fós vàlida per fugir del dubte. Com si el dubte fos la manca de resposta enlloc de la manca d'una resposta convincent. I aquí és on pren força l'imperatiu d'Espada. Cal arribar fins al final perquè si no la resposta no val. És tant simple com això; enlloc de dir que el PP prioritza la presidència del govern central respecte de la pau al País Basc el que cal dir és que els populars prefereixen el govern a la vida. Perquè és això el que hi ha en joc. I a partir d'aquí, esclar, ens haurem de seguir preguntant el perquè de certes posicions del PP respecte de la treva d'ETA i el Procés de Negociació. Tot això que hi perdem.
.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Cataluña, España

ferrancab ha dit...

no entenc de que va aquest comentari.