29.11.06

Interessos comuns

Seguint l'exemple de Villatoro, Graupera titula Autocrítica un artícle crític amb els partits polítics catalans. Potser sigui cert que tota crítica sigui en el fons una autocrítica, però en dubto prou com per permetre'm la covardía del dogmatisme i afirmar que no m'ho crec. Però la generositat de Graupera no es limita al títol, la trobem també a la primera frase a mode de formulació empírica; No hi ha cap polític a Catalunya que hagi estat capaç de conjugar els interessos comuns dels catalans. La segona frase és igualment important, però no em veig capaç d'entendre-la. Ni de cap majoria, diu. No entenc quin és l'abisme que separa el suport d'una majoria d'electors a un determinat partit polític de la causa d'aquest suport que, per principi en un sistema democràtic, hauría de ser la defensa dels seus interessos. Però tornem als interessos comuns. La pluralitat ens obliga a diferenciar-los del paternal totalitarisme rousseaunià del bé comú. Però tinc la impressió que el plural no garanteix la possibilitat de relativitzar els interessos comuns. I no crec que sigui una qüestió secundària perquè, si no hi ha una efectiva relativització dels interessos comuns, això és, si no hi ha una posada en qüestió d'aquells interessos que considerem que tots els ciutadans comparteixen i que, per tant, cada ciutadà pot considerar com a propis, si no hi ha, i crec que en això estarem d'acord, cap partit que posi en qüestió aquests interessos, afirmar que no hi ha cap partit que conjuri aquests interessos és gairebé tant cert com afirmar que tots els partits els conjuren i que, per tant, si en alguna cosa divergeixen els partits polítics no és en la defensa d'aquests interessos sinó en la defensa dels interessos no-comuns. D'aquells interessos que la pluralitat reconeix contra el discurs a la Rousseau que tant agrada als nostres polítics del bé comú que, si no s'accepta com a plural i relatiu, no pot formar part del joc democràtic.
.

5 comentaris:

Nausicaa ha dit...

Exacte: és difícil saber quins són els interessos del poble en una societat tan plural com la nostra i, per tant, més difícil és encara posar-se d'acord en una cosa.
El bé comú de Rousseau existiex, però el fet que sigui tan diferent als interessos personals fa que cada votant l'abandoni voluntàriament i conscient sempre que no coincideixi amb els seus interessos. Sovint ho fa amb resignació, però acaba cedint. I aquí es troba la vertadera diferència i, en realitat, l'essència i la riquesa de la democràcia: el bé comú és un de sol, però els interessos personals són moltíssims, tants com votants hi ha, per bé que afortunadament podem agrupar-los en grans grups que acaben formant les difernets tendències polítiques.
Per aquest motiu, la política acaba servint les voluntats individuals i no el bé comú (que és el que hauria de fer si considerem l'etimologia de la paraula).

ferrancab ha dit...

Discrepo. Si el bé comú existeix només ho pot fer com a suma dels bens de cada membre de la societat. Això és el que crec que són els interessos comuns als que fa referència Graupera. El bé comú de Rousseau no és el mateix que aquests interessos comuns per el fet que Rosseau considera que hi ha gent (i no em sembla desencertat pensar que és molta i que fins i tot pot ser una majoria) que no sap allò que li convé, que no sap, per tant, quins són els seus interessos reals i que a aquesta gent se la ha "d'ensenyar" a sotmetre's voluntariament al bé comú. Isaiah Berlin va incloure Rosseau entre els seus "enemics de la llibertat" i, en la meva modesta i poc llegida opinió, té molta raó. Crec que aquest paternalisme de Rosseau és l'orígen dels feixismes més diversos.

Nausicaa ha dit...

Vertaderament aquest matís del pensament de Rousseau fa pudor de feixisme, però la seva concepció segons la qual el bé comú és diferent als interessos personals és la que m'interessava: no sempre coincideixen (en molts casos no coincideixen). Si el bé comú fos la suma dels béns individuals, només hi hauria un partit polític, o, per dir-ho d'una altra manera, directament desapareixeria la democràcia (ja no seria necessària).
Però sí, com deies, també pot interpretar-se que el problema radica en què cap partit polític ha estat capaç de resoldre els interessos comuns. No obstant, sóc més partidària de dir que la gent mira pels seus interessos particulars i que aquests sovint no van en consonància amb els interessos comuns: la societat és massa plural per a què això pugui passar.

Albert de la Hoz ha dit...

Estic d'acord que el paternalisme duu al feixisme. Recordo un llibretet en anglès THE KEY que deia més o més I know you and I know what is good for you because you do not know, però no crec que Rousseau anés per aquí i no crec que els aris ideòlegs del nazisme s'interesessin gaire amb un gavatxo.
I perdoneu per ser creient

ferrancab ha dit...

Nausicaa,
el bé comú no pot ser la suma dels interessos individuals perquè aleshores no seria comú. El bé comú, el que jo equiparo als interessos comuns, l'entenc com aquells interessos compartits per tots els membres de la societat. La pluralitat de partits es veuria legitimada per l'existència d'aquesta pluralitat d'interessos afegits als comuns. Per això crec que no només no és correcte dir que no hi ha un cap partit que no defensi els interessos comuns dels ciutadans, sinó que crec que tots els defensen i que les discrepàncies es donen en aquells interessos que són diferents entre els mateixos ciutadans. No crec, per tant, que hi hagi una possible discrepància entre la defensa d'uns interessos personals i uns de comuns perquè, repeteixo, ningú pot anar contra els interessos comuns mentre aquests siguin, i valgui la redundància, comuns.
Albert,
quan dic que "crec que aquest paternalisme de Rosseau és l'orígen dels feixismes més diversos" segurament seria més clar dir que "crec que aquest paternalisme QUE TROBEM EN Rosseau és A l'orígen dels feixismes més diversos". Vull dir que és un dels factors importants dels totalitarismes (potser també més ben dit que feixismes). Jo si que crec que Rosseau anava per aquí, tot i que no cal oblidar que Rosseau escriu desde un context humà i que aquest context no és una societat com la nostra, una societat que viu en ciutats de milions de persones, per exemple, sinó la petita societat de Ginebra on la majoria de la gent es coneixia personalment i on, per tant, no era tant descabellat pensar que algú podia conèixer els interessos dels demés. Malgrat això, la lectura del Contracte social a mi em posa els pèls de punta. També cal dir que, malgrat els ideòlegs del nazisme poguéssin perfectament no haver llegit mai Rosseau, podrien compartir amb ell idees clau. Dit d'una altra manera, no cal llegir Rosseau per pensar coses semblants a les que pensava ell.