9.11.06

Etiquetatge

Sobre la comoditat de les etiquetes i la voluntat de convertir la política en secció de congelats en un hipermercat en parlen avui Espada i Azúa. El propi Espada en va ser víctima i botxí en la seva presència al programa Àgora. La seva declarada militancia, i el fet que aquesta no sigui una militancia entre les altres sinó una militancia contraria a totes les altres, va treure a la llum la necessitat dels periodistes de mantenir les distàncies. És la llei del mercat i hi tinc poc a dir. Però, com diuen per aquí, non mi piace. A l'article d'Azúa, d'aquells que no agraden de llegir i no m'atreveixo a dir perquè, hi ha la clau; el poder se siente débil. La debilitat que va portar als tertulians del citat programa a la necessitat de fer explícit el distanciament d'Espada. On Arcadi deia convergència veu en perill el seu espai electoral el sistema mètric imposava escoltar una apocalíptica revelació sobre el fi de CiU. És el preu que la debilitat imposa. El País el paga etiquetant el columnistes amb la noble voluntat d'evitar que el lector despistat es confongui. El paper de C's al Parlament té molt a veure amb l'etiquetatge. Amb la legitimitat i, sobretot, amb la legitimació que suposa l'etiquetatge. Un exemple; quan en un debat a la televisió pública el senyor Mas reconeixia els mèrits de Carod; l'únic mèrit, de fet, que li reconeixia, era el de ser nacionalista. Superar no només la legitimitat sinó la legitimació que el nacionalisme suposa. Deixar Carod amb el cul a l'aire, dit d'una altra manera. Aquesta ha de ser la feina d'un nouvingut al Parlament. No cal dir, però potser si que cal lamentar, que l'apoteòsic final d'Espada al debat de l'Àgora, quan responia amb la baixa qualificació de nazi al lamentable exercici d'etiquetatge del director del Punt titllant el nou partit de pallassos i inadaptats no anava precisament en aquesta línia.