29.10.06

Simó i la ciència

La capacitat dels esquimals per distingir més de 10 tipus de blanc serveix de suport a la teoria segons la qual la principal funció del llenguatge no és la de transmisor sinó la de credor de la realitat. El llenguatge, que de tant natural en l'home Chomsky afirma que surt com surten les ungles, les paraules, com cantava Nanni Moretti a la Palombella rossa i com recordava avui en un comentari al seu cafè Gregorio Luri, són importants. La fascinació que sent l'home per les paraules, a diferència del rebuig que generen les ungles, no és només fascinació per la realitat a la que remeten sinó fascinació per a elles mateixes. I de la paraula, el lógos, la generalització. Del lógos que el dir gat sigui diferent al dir aquest gat o el gat de la Pepita o el que s'està menjant el teu canari. Explica Diego Marani al seu llibre "Come ho imparato le lingue" una anècdota molt interessant sobre la seva primera aproximació a la llengua finesa. Diu que una tarda d'hivern, a Helsinki, el van convidar a una sauna a un club molt exclusiu i que, per trencar el gel, va deixar anar aquest comentari: Periaattessa, kaikki saunat ovant samanlaisia que vol dir "en teoria, totes les saunes són iguals". El que em sembla curiós és que dir que en teoria totes les saunes són iguals és no dir res perquè és lògicament impossible que dues saunes siguin iguals si per iguals entenem iguals, cosa que, d'altra banda, és el que suposo que hem d'entendre. No hi ha dues saunes iguals però, en canvi, el comentari no sembla mancat de significat ja que, paradoxalment, comentant la teorica semblança de totes les saunes referma la idea de la particularitat d'aquella sauna en concret. Isabel-Clara Simó comenta avui la lliçó inaugural d'aquest curs acadèmic a la Universitat de Barcelona, a càrrec d'una científica, Roser Gonzàlez, catedràtica de genètica i diu algunes coses interessants. Comenta, per exemple, el cas de Rosalind Franklin, que va contribuir decisivament a la descoberta de l'ADN però que, casualment, és sempre oblidada quan hom parla dels descobridors d'aquesta estructura genètica. Ignorant com sóc en història de la genètica em sorprenc al reconeixer el nom de tant discriminada senyora i, pensant que potser el meu masclisme que alguna socialista progressista ha cualificat amb gran finesa de troglodita em fa confondre el nom d'aquesta heroïna de la lluita de sexes amb el senyor Benjamin Franklin, decideixo buscar a veure què en diu la democràtica Wikipedia. Lamento trobar, just on es parla de la descoberta de l'estructura del DNA, varies referències a la sempre oblidada Rosalind Franklin. És curiós i fascinant que el sempre mai vulgui dir sempre de la mateixa manera que aquell en teoria totes les saunes són iguals no vulgui dir que les saunes siguin iguals. Però hi ha un altre comentari igualment interessant. Diu la senyora Simó que quan la doctora Gonzàlez o qualsevol altra científica demostra amb fets i proves aquestes coses rep l'assentiment diria que unànime de totes els científics homes que s'exclamen que no hi ha dret i que s'arrengleren en la més objectiva de les mirades científiques. Per art de màgia, però, aquests mateixos que troben escandalosos els casos tan flagrants, quan a classe han d'explicar algun tema en què l'aportació de la dona hagi estat fonamental, pateixen un atac sobtat d'amnèsia i se'ls oblida d'esmenar el que en un altre moment van trobar intolerable. Aquí estem en aquell fantàstic tots els homes sou iguals on el tots no és tots ni l'iguals és, com era d'esperar, iguals però que, en canvi, misteris del llenguatge que no trobem en les ungles, ens sembla sempre fascinant i, el que és pitjor, en certa mesura cert. Quan Isabel-Clara Simó diu que hi ha un consens (diria que o gairebé) unànime de tots (diu totes però crec que vol dir tots) els científics homes i després diu que aquests mateixos (entenguem, per tant, gairebé tots els científics homes) pateixen un atac sobtat d'amnesia i se'ls oblida esmentar el nom de Franklin al costat de Watson, Crick o Wilkins (aquest últim, a causa de la meva ignorància, més oblidat que Franklin), quan Clara Simó fa aquesta exposició lògica, Clara Simó està mentint. És lliure de fer-ho, esclar, però cal saber-ho per no creure que gairebé tots els científics homes són una colla de masclistes recalcitrants que dissimulen les seves misògines conviccions rera estranys atacs d'amnesia. Estaria molt bé que, posats a parlar de dones i ciència, Isabel-Clara Simó tingués la valentia d'aportar alguna dada empírica que fonamenti les seves generalitzacions. Esclar que hem de ser exigents i amb el nom d'un científic home i a la vegada misògino-amnèsic no ens conformarem perquè entenem que entre la unitat i la pràctica totalitat dels científics homes hi ha la mateixa distància que entre l'article de Simó i el rigor lògic i científic.
.

4 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Mira si es important el llenguatge que totes les lluites ideològiques són bàsicament lluites pel significat de les paraules. Per cert, parlant d’aquesta qüestió podem recordar aquell pròcer d’una comunitat autònoma que va inaugurar un poliesportiu municipal amb aquestes paraules: “Mens sana in corpore insepulto”!

pelblocgros ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
pelblocgros ha dit...

Una tonteria:
No és Isabel Clara-Simó, sinó Isabel-Clara Simó.
(De fet, Isabel-Clara-Eugènia, crec.)

ferrancab ha dit...

Ospa! Perdó. Ara ho canvio. Gràcies pel comentari.