2.10.06

Límits

En una manifestació a Sevilla (on segons el PP hi havia un mínim de 150.000 persones, segons El Mundo més de 40.000, segons la policia 40.000 i segons el País unes 20.000) una víctima d'ETA afirmava el que fa molt de temps que em temia. Davant de les càmeres de televisió i després d'una llarga llista de condicions al "procés de pau" al País Basc afegia, com a colofó, que (algú perdut als inicis de l'speach) no demanés la Independència d'Euskadi. Coneixent el PSOE, i malgrat les consignes de la manifestació fóssin en contra seva més que en contra de Batasuna i ETA, és de suposar, tot i poder pecar d'excessiva bona fe, que els que no havien de demanar la independència eren els que la volien, els nacionalistes en general i ETA en particular. Malgrat ETA, la independència és una opció èticament neutral. No hi ha res d'intrínsecament dolent en la independència. L'únic dolent, molt dolent amb cues i banyes i calderes de caldos que fan les delícies de dimonis antropòfags, és la violència i l'assasinat. El dolent és ETA, el nacionalisme racista i violent, no l'independentisme. Exigint als demés que renuncin a les seves democràtiques i pacífiques posicions com a condició a la pau es sobrepassa un límit que cap demòcrata hauria de creuar. Perquè aquest és l'orígen del conflicte, mai el seu final.
.

2 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

M'agradat molt el post, malgrat que no estic gens segur que en política hi hagi opcions èticament neutrals.

èlsinor ha dit...

No és que només exigisquen a la resta que deixen de pensar de manera diferent a ells, sinó que a més es contradiuen d'inici quan, parlant en nom dels morts per ETA, basen la seua prèdica en el lema "No en mi nombre".
Per cert que en la darrera novel·la que suara acabe de llegir («Dune: La Casa Harkonnen», de Brian Herbert i Kevin J. Anderson) hi ha una frase que bé podrien aplicar-se a ells mateixos:
"Nunca debéis amar a los muertos más que a los vivos".