Llegeixo els articles de Carod com qui assisteix a una performance al Bagdad. Amb certa vergonya per pervertit i amb autèntica fascinació per les dimensions que pren la tragèdia. Fent servir l'expressió d'Azúa; els articles d'en Carod són com gabardinas abiertas que muestran el tamaño de su moralidad. Llegint la seva última exhibició em reconec fascinat per l'hegemonia que hi imposa l'eslògan. Després de citar Fromm i assegurar que la campanya electoral proporciona, no només un allau de missatges propagandístics sinó d'arguments (sic), el líder d'ERC se'ns fa literalment i literaria el míting a sobre i aconsegueix, amb l'habilitat que se li presuposa com a filòleg, una magnífica juxtaposició d'eslògans. de l'angl. slogan, i aquest, del gaèlic escocès sluagh 'tropa' i ghairm 'crit', és a dir 'crit de guerra' (1513). Subjecte predicat punt. Catalunya blablabla punt. Jo blablabla punt. ERC blablabla punt. Però el problema ve de la cita de Fromm, que se suposa autèntic significant de l'article. El dret d'expressar els nostres pensaments només té un sentit si som capaços de tenir pensaments propis. He de reconèixer que no l'entenc. Em sembla molt estrany això de l'un sentit, per exemple. Però he de pressuposar que Carod l'entén perquè basa el seu míting en la idea del pensament propi a la Rosseau. Això és; tria lliurement votar-me a mi. El problema de Carod és aquell dels professors que intenten dissimular la seva mediocritat expositiva rera tones de bibliografia recomanada; corren el risc que algú els faci cas i acabi descobrint les autèntiques dimensions de la seva moral.
.
Entrades
1 comentari:
En el pecat d'aquesta lectura portes la peníntencia!
Publica un comentari a l'entrada