31.10.06

Fets i paraules

Com les paelles de dijous torna la última performance de Carod. Però tranquils, és només una frase, majestuosa, que fa així: pensin en el que han fet pel país, no pas en allò que diuen que han fet. La oposició em sembla molt curiosa. No és el que s'ha fet davant el que s'ha dit sinó el que s'ha fet davant el que es diu que s'ha fet. No em sembla poca cosa, la veritat. En un món tant mediatitzat com el nostre, on el coneixement que tenim del món per relació directa és ridícul si el comparem amb aquell que obtenim a través dels medies, saber què han fet els polítics (Carod inclòs) és sempre més complicat que saber què han dit. Li passa fins i tot al pobre Saura a l'entrevista de Sala i Martín:
-¿Sabe que en los dos últimos años del gobierno de Pujol se acabaron 13.562 viviendas de protección oficial mientras que en los dos primeros años de su gobierno sólo acabaron 13.332, a pesar de que ustedes habían prometido 42.000?
–Eso no es verdad.
–Lo dice la web de la Generalitat. Y dice que el número de familias que no llegan a final de mes ha pasado del 51% en el 2003 al 54% en la actualidad, que las ayudas a las familias bajaron de 132 millones en el 2003 a 122 en el 2004, que entre el 2003 y 2005 el número de discapacitados que reciben ayuda se redujo un 29%, que la gente que recibe ayuda de movilidad se redujo un 25% y los que reciben subsidios farmacéuticos se redujo en un 39%...
–Ha mirado usted mal la página web.
Com que la promoció del que s'ha fet és cosa dels diaris (vegin que no acostumen a coincidir ni quan anuncien el nombre de vivendes de protecció oficial que fa el govern) el polític s'hauria de trobar més còmode en dir ja no allò que fa o deixa de fer, sinó en elavorar un discurs (però Saura diu caca). D'aquí que em sembli una llàstima l'eslògan del silenci de Montilla. Si el que fa el polític no ho sabem més que pel què en diuen els diaris (i aquí cadascú confia en els seus) i el polític decideix renunciar a l'art discursiu em sembla difícil trobar alguna cosa sobre la que reflexionar en un dia com avui. Cal molta fe en les ventes del Periódico per basar una política en el silenci.

2 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Podria signar perfectament el teu post. Votar a deixat de ser per mi un plaer cívic per a transformar-se en un deure polític. Peró hi aniré.

ferrancab ha dit...

Gracies pel comentari. És tot un honor veure que estàs d'acord amb mi!
Jo no hi puc anar i la veritat és que cada dia em sap més greu no votar.