14.10.06

Fer la mà

Oblidant anunciar el dia que es tallaria les venes, Saramago donava per finalitzada la seva xerrada al VII International Ontology Congress de San Sebastià demanant una redistribució de la riquesa. Sempre que es parla d’economia, i malgrat tot semblava el cas, se’m presenta l’espectre de l’home de les americanes per redreçar la meva tendència al dogmatisme proletari. Em recorda allò de fer pastissos abans de menjar-los i que el preu de la cabra depèn de les gallines que estiguis disposat a oferir-ne a canvi. En definitiva, les regles bàsiques que regeixen les transaccions comercials des que l’home és home. Però cap teoria mereix el més mínim respecte fins que es manifesta com a funcional a la pràctica (d’aquí els esforços del nostrat pre-Nobel per ilustrar l’inevitable triomf del lliure mercat). Observació directa dels fenòmens, doncs. Tinc la sort (és una sort, no m’ho discutiu) de poder observar, només treient el cap per la finestra, el funcionament d’aquesta teoria econòmica encaminada a les més nobles fites en la història de la gastronomia. Visc en un barri que de ser a París gaudiria de la perpètua iluminació que garanteix la crema de vehícles i els seus respectius carburants però que, sent com és a la ciutat de Pàdova, es troba en la més absoluta penombra unes 10 hores al dia. A les poques hores restants la màquinaria del lliure comerç funciona a ple rendiment i es resumeix en una simbòlica encaixada de mans que amaga, literalment, tota la grandesa de la solidaritat ja no només interclasista sinó fins i tot interracial. Un home blanc condueix que condueix un Porsche (preferiblement Boxster) s’atura al costat d’un parc. Baixa del cotxe (que deixa descapotat i amb les claus posades sense que ningú sembli sorprès) i avança a través del parc fins trobar-se de cara amb una simpàtica rèplica autòmata del paio aquell que canta rap, el 50 cent. Encaixada de mans, copet a l’esquena i tothom torna per on ha vingut. El cas demostra que la reconciliació, no només de races, no només de classes socials, no només de sexes, sinó fins i tot de doctrines econòmiques és possible. El lliure comerç, on cadascú ofereix el que té al preu que marca el mercat, assegura els indubtables beneficis de la redistribució de la riquesa; que el pobre pugui sobreviure sense fer res més que parar la mà. O fer la mà, que diuen els valencians.
.

3 comentaris:

Pedro ha dit...

Ets a puesto?

ferrancab ha dit...

Què vols dir?

Pedra Filosofant ha dit...

Ben re-trobat, Mestre perdut... ;)